FLUENCIA TRANSCULTURAL

L´home i la faula

Escrito por jesusricartmorera 10-06-2007 en General. Comentarios (0)

L´home complagut que explicava faules. 

Acababa de complir la cinquentena.Xifres majors.Tenia tot el que podia desitjar un home de la seva edat i posició. Cases, cotxes, relacions i ingressos suficients. Es podia permetre tres periodes de vacances per any, generalment a l´estranger. No tenia l´obligació d´anar a cap oficina o a dirigir cap empresa per fer els beneficis. Era l´únic amo de tot el seu temps que emprava, com corespon a un aristòcrata, a conveniència dels seus desitjos. La seva passió principal era passejar i parlar amb qui espontàniment coneixia pel carrer o amb coneguts que hi coincidia.Visitava amb escassedat algú o era visitat per ningú. El tarannà català no estava per aquestes mariconades, si se´m permet una paraula ofensiva però  que ara escau bé per aquesta paròdia. Era un bon jan  complagut amb tot el que li tocava viure però completament descregut pel que fa a cridòries, polítiques, religions o jugades de dominó.

La porta de casa seva a penes hi sonava el timbre si no era per equivocació; la seva bústia gaire bé mai hi queia cap postal o carta personal, només factures i correu comercial indesitjable.

Podriem dir que es tractava d´un home perfectament ajustat al seu temp, al seu cos  a la seva biografía. Si  tingués mirada de sastre diría que era una camisa entallada o un tratjo de  festa a la mida. Un home  senser, que se´l clisava en una primera mirada. Els kilos quasi justos amb algun de  més per donar compta de que anava ben atipat,  ulleres de montura, el diari sota el bras, un mercedes al garatge que apenes feia servir, una esposa elegant que feia les comèdies verbals per ell i que anava cada dia a cal flaquer no per fam sino per garlar i un gos pastor alemà que li remenava la cua i le deia guau guau quan el treia els matins i els vespres a donar un volt pel barri. Ah! m´oblidava de dir que  el gos:era el seu autèntic còmplice i l´únic amb qui tenía un veritable contacte d´intimitat, per allò de recollir-li les caques dures amb la mà enfundada de plàstic transparent d´acord a les ordenances municipals. Pel que jo sé i puc explicar  la intimitat no anava més enllà cap els racons de la zoofília. Tot podría ser, però no deixaré còrrer la imaginació, encara que sempre que veig un home fet i dret amb un gos que pesa tan com ell no puc per menys que sospitar una secreta relació amorosa. Ja sabem que les relacions extramatrimonials estan prohibides fora de les llars ben-estants. La mentalitat d´època prohibeix que el marit o l´esposa fagin exploracions genitals més ennlà del territori corporal del company o companya;però res es diu sobre altres activitats sexuals amb animals de companyia. El que més tem la societat és la cornamenta no la depravació.

  Satisfet amb la seva vida no li quedava altra cosa que continuar engantxat com una lapa al cicle existencial del dormir, aixecar-se, passejar, menjar, evaquar, garlar no importava de que ni amb qui, tornar a casa,  entaular-se dir-li sí carinyo  a l´esposa, mirar la tele i tornar a dormir i així succesivament.  Alguna vegada havia  rumiat que hauría de ser un infeliç o un desgraciat penitent per aquesta mena de vida ordinaria pròpia dels pòtuls que no saben fer res més. Però ara que s´hi trobava enlloc d´entristir-se era d´allò més feliç. Potser era tonto i la seva limitació intel.lectual no el permetía accedir a la consciència del drama? què més  donava? Ell s´ho passava bé.Força bé. Vet aquí que aquest prejubilat, ociós, recollidor de les  inefables caques amb les que topava cada mati, tan les del seu pastor-alemany com les d´altres gossos del veïnat els amos dels quals les deixaven dalt la gespa perquè els nens que hi anaven a jugar s´empastifessin; era un formidable narrador d´acudits i relatas fantàstics. La colla de la que formava part en el parc amb altres conciutadans reunits per les assemblees de les seves mascotes estava encantada amb la imaginació prodigiosa d´aquest home complagut d´ell mateix. Tohom li tenia una secreta enveja per ser tan feliç com era. Parlava de tot i sempre reia. Si no tenia res de que parlar, s´ho inventava. El líder és abans de res algú que ho sembla. No ineressa si spa molt o poc, el quede veritat crida látenció es quan fa patxoca, impsota la veu i explica fantasies com déu mana. No hihatanta diferencia entre un xerramecaire que amb paraules sense comptar no diu res del´altre món que un capdavaner de la huistoria que porta les masses a munt i avall perque es barallin les unes amb les altres i fer creure als historiadors quie son els mànagers dels interessos comúns. explicador de faules de carrer és un Napoleó frustrat o un Dario a laz recerca d´emocions fortes. El nostreprotagonista quan passejava a l´Ernest, el seu gos, li feia les més grans confidencies que mai s´atrevia a fer ningú, tampoc a la seva muller.

-Mira tu,ja hem begut oli. La vida ja está llançada com una moneda al pou dels miracles.Jo sé que no sóc ningú malgrat la meva fortuna, un bon retir i una tranquil.litat. Només em queda passar els dies i els anys fins que la terra m´engoli. L´Ernest, és clar, no es perdia detall i esperava cada pausa entrefrase i frase per remenar la cua.però això quedava en secret ell anava d´home gran, tant perque la seva corpule`ncia li ho permetia com perque necesitaba la seva dosi d´auditori diaria.No tothom li feia cas, es clar, però la majoria ja els hi anava bé aquell xarraire que les hi soretia gratis i ben mirat, còmode, perque sempre explicava coses suculentes.

  De fet es presentava com el senyor Esquerra, senyor de les fàbules, inventor de paraules. Quan li preguntaven de què havía treballat, ho ventilava amb una frase curta: he estat empresari. No deia de què ni a on. De fet, les seves indústries encara rotllaven  abocant productes al món que ningú necessitava fets per obrers que necessitaven creure´s que feien treballs útils per guanyar-se la vida. El senyor Esquerra no en volía sentir  parlar dels negocis, ni dels seus ni dels de ningú altre. El món de veritat no era els de les pàgines de la borsa, on per cert hi tenia batllant un bon pico de calerons, o a les pàgines de l´economia;tampoc estava en el que deien les figures de la galeria pública que no paraven de repetir-se i xupar càmara. El món de veritat estava en el carrer, en els barris, en el dia a dia, a la casa particular de cadascú:veritable mausoleu de la intimitat.  Per això ell, enlloc de ficar cullarada en les converses dels demés per discutir o replicar el que es digués, ocupava des del principi el lloc mestre de cada encontre; d´aquesta manera s´estalviaba sentir eterns monòlegs de gent assustada per  les seves tragèdies vitals o amb els ais permanents  al cor per perdre la feina o per no poder assolir elevades factures o inesperades. Inevitablement les converses anaven de gossos en una primera fase: qie si “avui no ha menjat, es troba malament, està en zel” i coses per l´estil. A una segona fase es parlava de política o d´aquest i d´aquell.Al senyor Esquerra li semblava tan de mal gust parlar dels politics com dels veíns. En els dos casos es tractava de personatges no presents i passar-los per la pedra li semblava poc edcucat. A ell tan se li enfomia el que fés el món i les  tragèdies mundanes, sempre que els focs i els tornados no li espatllessin la migdiada i  la tranquil.litat.  La vida en general era massa avorrida i trista per parlar-ne;és per això que va anar perfeccionant un  mètode infalible: la faula. Però no la faula per treure´n conclusions morals, sinó la faula per la faula. Fabular aquest era el verb. Fabula que algo queda, deiz com slogan. Si de la vida hi havia poc que parlar el millor era inventar-la. I és així que aquest home complagut tenia a la seva clientela auditiva sense perdre´s detall de totes les coses que deia.Si algún dia tinc temps i ganes faré un recull de totes les seves anècdotes, no cal dir que la majoría absolutament  falses, però tan bén dites que tothom se l´escoltava amb devoció. A vegades es veia una rollana de gossos i persones escoltant-lo amb passió. Tant els uns com els altres s´asseien sobre la gespa i escoltaven atents. Era l´enveja del barri. I ell vinga que garlar. Si alguna vegada la gent perdia el fil perque algú enraonava amb el del costat,immediatament l´Ernest, en plà molt heavy alemany, feia una bordada pequè tothom recobrés l´atenció. No era un gos policia, entenem-nos, era una pastor alemà que li emprenyava que quan el seu amo parlava se li interrompés.De fet preniales seves propies decisions. Elsenyior Ezquerra, li feia un ssssss, perque es portès bé i ell reprenia el fil del relat amb la llengua fora.

El senyor Esquerra feia les delicies del veïnat que s´aplegava cada tarda al seu costat cap allà les 6 quan les escoles havien plegat. La seva fama va anar més enllà de la gent que tenia gossos i és així que va començar a anar-hi mainada a escoltar-lo i altres veins que amb el pretext de passetjar pel park s´hi acostaven a ficar-hi la orella. També hi anaven els vells, segurament el seu públic més fidel, doncs després de fer la seva rondalla pels containers, van agafar el costum d´anar a escoltar al contista. A ell tan se li enfeia, parlar per deu que per cinquanta.Però la cosa va arrivar a un moment seriós quan un dia hi haia mes de cent persones esperant les faules del senyor Esquerra. Algú va dir aquell diramb segones intención. Allò dels dirs delsenyor Esquerra,ESVA abfreviar per dir els discursos de l Ezquerra  i ja per sempre més va quedar com dita popular.El discurs de l´Esquerra eren els contes del senyor Esquerra atés que d´esquerra política ja no n´hi havia enlloc però al seu públi li feia gracia fer servir deliberadament aquest malentès. Al senyor Ezquerra no li interesaba la política, ni la ´d uns ni la d´altres. Considerava una intromissió a la seva vida personal topar-se tantes vegades cada dia i cada setmana,amb polítics i moralistes que li deien què tenia que pensar, quècreure, què votar i què escoltar. Ho va enviar tot al pot de les deixalles.  

Doncç bé, el senyor Esquerra que tenia la ma trencada per fer creíble el més impossible anava enfilant i reenfilant tot el que se li acudía, sense tenir cap mena de por en contradir-se. Confiava en la seva memoria i tractava de no canviar els atributs dels personatges que anava presentant en els seus relats, però quan cometia algún enrror, ja ho arranjava sense cap pena. A lafaula com a la vida real no apareéis cap personatge completament acabat. Si a la realitat se li dona a tothom una darrera oportunitat perque es faci bona persona a la faula encara més, on el creador de fetgs i actes es qui s´ñ ho ha inventat i n ocal acudir a l´administració de cap rectoria ni ésser superior per demanar renaixences o currículums vitgae per encàrrec.

Alguna vega algun nouvingut a aquestes xerrameques de les tardes i capvespres, que advertia alguna contradicció en el relat d´una dia i la seva continuació a l´endemà, al volguer-li fer veure, tothom feia schssssss!, perquè no interrompés. La paraula del senyor Esquerra no era discutible. El maeix que la d´un gurú, la del pare sant, la del cap d´estat o la del farmacèutic. Tothom estava encantat amb la seva fabulació i tothom volia tornar-se´n cap a casa amb un conte o un tros de conte,b doncs n´hi havia d´alguns tan llargs que requerien d´hores i hores, ben entès. Els més apassionats van descobrir que al tornar a casa ja no tenien necessitat d´engegar la tele (els més radicals la van prohibir com estri de consum domèstic)i explicaven a les seves parelles i families la hisoriaque havien aprés aquell dia. Unavegada s´hiva acosgar unperiodista de la premsa local per ficar-hi el nas. Va apuntar la idea que aquellaescena era admirable i que allà es practicava la cultura oral. Una altra dia va venir un altre periodista d´u ndiari regional. També va repetir això de la cultura oral. Més tard va anar algu amb una càmara espia per enregistrar tot un conte. Aviat algú altre el va penjar a internet. Les faules del senyor Ezquerra corrien pel món però ella ni se n´assebentava. El cert es que era un pou d´imaginació, la viva estampa de quiviu de les paraules y encara millor, de qui fa viure els demés amb elles.

 Poc a poc la gent del  barri començava a parlar del senyor Esquerra i del seu gos Ernest com veritables herois del carrer, en lloc de parlar d´Asnars i Berlusconi, veritables impostors de la Història o altres histories sense vers. Vet aqui, que les teles van començar a deixar de fer-se servir en les seves hores de programació per imbècils i a les sobretaules es comentava o s´explicava el conte del dia. DEls mebres de la familia que no podien anar a escoltar el discurs de l´Esquerra enviaben a algú altre perquè els hi digués. Es feien trucades per telefon elsuns als altres  per saber quin conte s´avia explicat o com s´havia acabat. Els més esbojarrats havien trucat a l´esposwa del senyor Ezquerra perquè els h ifés cinq cèntims. Alguns ambno massa crèdits en ´assignatura delrespecte l´ahavien gtrucat de matinada perque els hi expliques quin haviaestat el conte deldia i quien seria el proper.

-encara no el tinc decidit, deia l´home sense enfadar-se gaire per haver-lo tret del son i dedicant mitja hora llarga per explicar via telefónica el conte. Un programa de radio havia utilitzat aquest procediment per enregistrar laseva veu i portar elseu relat per tota la geografia de la seva parla.  En fí la cosa va començar a prendre caire de fenomen extraordinari. Cada dia hi havia una multitud asombrosament creixent.Entre tots van fer una col.lecta per comprar un equip de megafonia perque el senyor Esquerra no forcés la seva gola. Aviat venia gent dels barris del voltant i fins i tot de l´altre banda del poble.

Com no podia ser d´una altra manera, el tema va arrivar a oides de l´Ajuntament., que en primer lloc va enviar uns espies d´amagatotis per saber el que es feia allà. Antics memb fres de la Brigada d´investigació política, ja jubilats, també anaven per propi inerès per assebentar-se de que s´estava tramant. El senyor alcalde, algú de somriure no massa agraciat i un vocacional del poder per passar als llibres d´història de la posteritat  per a infants maleducats, se´n feia creus de que el personal veïnal fos capaç de manteneir assemblees diaries,que ja anaven pel mig millar de persones únicament per escoltar faules. Certament era un misteri. La gent es va cansar d´anar a actes polítics, manifestacions i altres monsergues reivindicatives i en canvi era capaç d´anar a escoltar a un discurs completament imaginatiu. Esdiria que allà hi havia un avi explicant historietes i una pila de marrecs in babia.  Com que la cosa anava a més,  les factures d´elecricitat de les cases van baixar, també el consum d´aigua perquè la gent bebia l´aigua de la xeta de lafont. Els negocis de les rodalies van començar a veure en perill els seus beneficis. Alguns van començar a tancar, ja que la sevaclientela disminuia prodigiosament. Alguna gent va començar a creure´s que l´única realitat era la del conte, diferents companyies de subministratemnts van ficar el nas a l´assumpte tot preguntant, com es que aquella localitat es feia menys consum dels seus productes. També es van queixar les botigues de roba i les sabateries. Tothom que perdia clients o veia disinuir les seves vendes va començar a sospitar que això podia estar conectat amb les tardes del  conte.

El senyor Esquerra sempre parlava amb el mateix tó com si encara dirigis el seu relat a la mitja dotzena dels primers veins que s´el van escoltar. Ara que ja tenia un promig d´uns setcents entre petits i grans tenia la mateixa gracia de sempre i la capacitat de convicció.  No acceptava aplaudiments ni suggeriments.Ell era un garlaire i `punt. Tampoc va entrar en fer consideracions del que s´estava derivant perl fet de fabular com curiositat innovadora. No se livan pujar els fums al cap i no va concedir entrevistes a becaris de diaris petits però tampoc a un conegut presentador de la televisió catalana que el volia dur a un plató per preguntar-li d´on treia la seva imaginació.

Si algu volia saber o avariguar alguna cosa tenia que personar-se al parc de les seves trobades. Qaun ho feia es tropava amb l´Ernest el qual el sotmetía a un ensumament d´expert a resultesde laqul el deixava apropar o no al mestre. Tanta gentada produia alguns inconvenients. L´Ernest tenia una certavergonya per fer les seves deposicions i a la gent li semblava poc adeuqat per un líder que continúes amb el mateix rutal de sempre dágafar les caques amb la seva propia ma embolicada de plàstic. És veritat que el senyor Ezquerra a vegadescomneáva a explicar la sedvafaulasense que s´haguesdesprengut de la bossa de l´excrement i de sobta aquesta la feia passar entre lesmansdels assitens perquèarribés fins la paperera més propera, ja que ningú es podia moure sense destorbar al del costat.

Les faules del senyor Ezquerra podien durar entre una i tres hores segons lacantera imaginaria d´aquell dia. Ningú es movia dleseu lloc per no perdre´s detall. L´aspedcte era imponent. Res a veure amb aquells congresos que la gent s´acostuma a entrar i sortir al mig de les conferencies o amb aquells megarecitals d´estrelles del pop en que la meitat de la gentada s´ho va a trobar no per l´efemèrides sino per la mateixa expectància que genera.

Quan l´audiència del senyor Ezquerra va ultrapasar un parell de milers depersones, l´ajuntament va proposar fer servir les instal,lacions del poliesportiu. A l´Ernest no livaagradar gaireaquest canvi, tampoco a l´altra colla de gossos. Això de no estar en el parc ho consideraven una traició als habits diurns. El seu amo elva convencer.

-mra, noi, ben mirat, ara de cara l´hivern ja ens vabé un aixo pluc. Tu i elsaltres gossos disposeu d´un pipi can a l´entrada i també podeufer el de sempre escoltar. Dit i fet. A partir d´u ndeterminat dia la gent es va començar a reunir al poliesportiu.Cal senyalar que els assitents entraven casi de puntetes i quasi ningu i feia tard. El polispesportiu vafer més heterogénia l´assitencia. Junt als passejadors de gossos, als jubilats i prejubilats, i algunes nens de col.legis públics, a part dels gossos, que havien conformat el públic habitual,ara a més hi anaven els estudiants de la facultat de comunicació del campus per aprendre a relatar,els politics municipalsdesprés de les reunions de consistori, el personal voluntari de la Creu Roja, els sociòlegs estudiosos de la concordia popular i un nombre indeterminat d´ejecutius d´empresa que feien de la seva escolta un espai de relax. Un més després les cinqmil places del poliesportiu es van fer petites. Gent de localitats properes s´havia acostumat com ritual diari a anar escoltar cada tarda al senyor Ezquerra. Ell feia com sempre. Sortia a passear a l´Ernest, saluda a un i a un altre i es posava parlar. Sempre com si estigues amb la colla de sempre. Laresta de la gent només era in globus inflan-se.No li veniagens degust canviar d´habits. Passar del parc de barrial poliesportiu ja li va semlbar una cosa massa extrema, quan el consell comarcal va ceclarar aquest fenomen patrimoni de la humanitat i va decidir crear una nov a instal.lació espot dir que ningu es va entgerar fins quela obra ja estava feta. La instal.lació era moderna. Superava les magnituts dels més moderns estadis de footaball. El senyior Ezquerra s´hi trovaba massa petit al punt mig del camp de gespa però si va avenir. L´Ernets no hi estava d´acord però la seva devoció a l´amo s´imposava.

Cada tarda, com sempre, elsdos anaven afer un rio i despréss´encaminaven cap l´imponent edifici- Abans d´arribar ja esperava la concurrencia. Nomésveure´l es feia unsilenci sepulcral. Ningú feia cap protocol, cap presentació, res de res, el senyor Ezquerra començava a parlar. Aviat tot el país n´anava plèd´aquest fenomen. Elsprogrames de radio i televisió se´n feien ressó. Es van crear seccionsespecials per resumir els contes del Senyor Ezquerra. Van començar a sorrit artricles iteories sobre aquest noufenomen mai enregistrat per la historia amb aquesta envergadura.

La gent preferia anar a escoltar els contes d´aquell prejubilat que als líders assenyats del país. El colmo va ser quan un dia entgresemana la gent majoritariament va preferir anar a escoltar el conte del senyor Ezquerra que presenciar un partit entre Italia i la selecció Espanyola. Això mai havia succeït abans. El serevid´intel.ligencia de l´Estat central va especular en que rere el fenomen de l´Esquerra hi havia uncomplot de carácter internacional per esbotzar el país. Primer el consell comarcal i després l´adminsitració autonómica va volguer treure-li beneficis al fenomen, amb l´excusade que es feia despesa de llum i manteniment tot demanant un preu per l´entrada. El senyor Ezquerra es va escandalitzar i va traslladar el seu proper relat al camp de conreu d´un seguidro seu per l´endemà a mig mati. Aquell dia hi va haver vaga general sense que ningú l´hagues convocat. Ningu va anar a la feina, cap nano va anar a l´escola. Cdent mil persones van fer vida campestre com si fos diumenge.Immediatgament els encarregats de la moral van volguer empaperar al senyor Ezquerra per un delicte contra l´ordre públic i com sabotejador de l´economia de la regió.Mentre una notificació oficial s´estava preparant a algun gris despatx per un funcionari que no s´havia assebentat d´aquell portent d´imaginació, el batlle local li va anar a pregar en persona que tornés a l´estadi a l´horari habitual.

-ben mirat, jo no tinc horari, li va dir el senyor Ezquerra. Fa emps que em vaig desprendre del despertador i del relotge de pulsera. Qui em marca les hore és més aviat l´Ernest. Parli amb ell. I vet aqui que tot un senyor alcalde, la figura que comadava una població de conriuents que sobrepasaba el centenar de milers es va ficar a parlar amb l´Ernest amb unaformano del tot apropiada com tractan-lo de tonto. L´Ernest amb lacua apretada al cul esvaporotegir d´aquella aprimació posan.-se rere les cames del senyor Ernest.

-em sembla que no us entendreu.-Va dir el senyor Ezquerra. I aquí va acabar tot intent de negociació.

-Les properes reuniones de les diverses cúpules del país: des del consistori municipal fins el consell de ministres van emetre comunicats en contra de la faula ja que no ho podien fer directament contra el dretg a parlar, amparat per la constitució i eix vertebral dels estats de dret, no del estats drets que aquets no se sap on paren.

En efecte la faula va ser criminalitzada tot considerant-la perniciosa per la salut pública i per constituir un potencial en contra de la conciencia. D´això el senyor Ezquerra ni es va assebentar. Vivia d´esquenes a la noticia i a la realitat. Només espreocupava de lespetites coses casolanes i quotidianes del viure. La seva muller sospitava que quelcom greu pasaría. Fins i tot l´ernest ja no bellugava tant la cua com abans. El cas és que les lleis es van anar endurint perque poc a poc al senyor Ezquerra li anaven sortint seguidors que també feien de la faula el moti diari de laparla i aquí i allà, a diferents indrets del pais, ja pasava d´una manera notòria que molts treballadors deixaven d´anar al futbol i a la feina, molts pares prefereien portar als senus nens a les trobades del conte enlloc que a les escoles i la immensa majoria de nens també. Els estudiants, no cal dir- ho ho preferien. Van comenár a tancar tallers i empreses, escoles industrials i instituts, les teles no s´engegaven i semblava que la gent preferia tornar al passat que viure la realitat cruenta de cada dia. Un psico-analista conegut va teoritzar el fenomen como de regressió popular a gra nescala mai abans coneguda. L´imperi de l´antiEdipo seblav a resoldre tots els grans problemes de la gent. Només calia posar oïdes d´infants.

La maquinaria castigadora no es va aturar. Van portar als tribunals tan al senyor Ezquerra com a l´Ernest demostrada la seva alta complicitat. El dia de la vista oral hio havia molta expectació.el jutge encarregat del cas, un bon home enel fons que li havien passat aquesta patata, va ordenar que es poses megafonia fins l´exterior perque se seguis el procediment. Tanta gentada va colapsar el carrer. Aquell dia la ciutat va fer festa perquè el conte del senyor Ezquerra es va bordar d´una esquisitesa única.No se sap si ell estava boig o s´ho feia però a partir de l´entrada a lasala i la primera pregunta va començar a garlar tot relatant el conte de dia. Ningu al va poder aturar. Quan ja negre nit des de migdia va posar fi a la seva parla, el bon jutge al servei dels interessos de la pàtria i amb una nota que algu li vaentregar va decidir condemanr al reo a que se li arrenqués la llengua. Ell es va sostmetre a aquesta terrible mutilació amb beatitut de sant. Des d´aquell dia elsenyior Ezquerra no parla. Surt com sempre a donar un tomb pel carrer, tothom el saluda, l´Ernest mou la cua en el senu nom. I ara és l´Ernest, en el mateix parc del principi on com el seu amo ho fa amb gotal improvització. Ha incorporat uns elements nou: cita autors i referencies, repassa els contes del senyor Ezquerra una i una altra vegada, explica la historia d´ell com un conte, el seu judici i el seu martiri. Continua acudint  una colla de centenars d´oidors devots, això sí amb una rotllana de curadors de la llei per espiar tots els detalls.Aquest fet qe es ve repetint des de fa anys ja esta recollit  la historia de les lletres d´honor de la terra valenta dels imaginaris. Algú ho ha comparat a l´antic llibre les mil i una nits però amb més empenta doncs són molts anys que duren aquestes trobades. Al parc veianl se´l coneix com el par cde la faula i a l´Ernest com el noi que no borda.  Els batxillers ho coneixen com el Discurs de l´Esquerra, el gossos ho refereixen amb un guau-guau en si bemol i els filósofs han fet emblema de l´única frase en autodefensa que va dir el reo: vosaltres feu de la realitat un lloc de mentides jo faig de la mentida la millor realitat.

Escatologías Privadas

Escrito por jesusricartmorera 09-06-2007 en General. Comentarios (0)

Escatologías privadas.

Charles Bukowski es un autor de estilo inconfundible. Música de cañerías[1]  es un agrupamiento  de 34 relatos independientes entre sí pero que conservan el aspecto de una continuidad  argumental: la de un superviviente urbano cuyo campo de atenciones se circunscribe a los actos sexuales, la ingesta considerable de  alcohol, el desprecio a los compromisos sentimentales, las asquerosidades cotidianas y en medio de todo el estertor literario de un interés discutible por la poesía. A través de sus distintos personajes y heterónimos (Henry Chinaski) Bukowski hace posible lo imposible para el lector más fino: sumergirlo en  un panorama de escatologías privadas de las que todo el mundo está al corriente pero que poca gente se atreve a elevar a rango de género expresivo. Al leerlo  nos mete en su  nómina de vicios y en una visión estrictamente materialista y vulgar de la existencia, incluidas la bohemia y la marginal. Están tan por encima de hallarle sentido a las cosas que cuando relata que alguien toma  un vaso de agua te sorprende porqué parece increíble que en su mundo haya alguien que haga tal acción en lugar de estar maltratando su cuerpo con una forma u otra. Los ruidos  de cañerías son propios de los edificios que socializan las expresiones sonoras de la intimidad aunque haya un total desconocimiento y también falta de saludos entre vecinos. Lo horarios del baño de los demás son conocidos y en un acto de sinceridad brutal también son dados a conocer los propios.

Lo fascinante de Bukowski es que no tiene ningún obstáculo en dar a conocer su  debilidad y su vacuidad. Todo el sentido existencial lo encuentro en el fondo de una botella y en el trato con un clítoris. Casi es secundario la marca de whisky o la personalidad de la propietaria de una vagina. Su libro podría ser una introducción a un catálogo de perversiones. No hay tal pretensión. Nos habla de pises, de olores, de pedos, de cópulas rápidas, de contactos humanos carentes de todo respeto y con tal amasijo anecdótico no pretende ninguna conclusión, y es difícil conseguir una frase superinteresante que subrayar con que llevarnos a la memoria salvo la idea recurrente de que  el hombre es la cloaca del universo, o la condición humana es el insulto a la naturaleza. Desde luego, él hace de vil ejemplar de esta verdad. Se  diría que se reconcilia y mimetiza con tal idea y de un modo tan fundido que no se le puede culpar por no estar al lado de los luchadores infatigables por transformar las efervescencias sulfúricas del underground donde se mueven sus relatos y sus personajes y él mismo.

La literatura de Bukowski  tiende a la desmistificación de todo, incluida la literatura y el mundo editorial en el que califica a los editores de amos y a los escritores de siervos que deben ir de culo tras aquellos.  No me imagino una conversación seria con el autor. Estaría continuamente interrumpida por sus necesidades más vulgares y fisiológicas. Me resultaría sorprendente que extendiera sus frases más allá de media docena de tacos nombre las tristezas humanas y las imposibilidades de una vida social digna. En tanto que superviviente urbano no está ligado a nada salvo a su estilo y adicciones. Un hombre sin raíces a pesar de estar arraigado en los mismos temas. Un autor con un discurso sin futuro a pesar de alcanzar un espacio y un público y una potencia de dictado y una forma que te atrapa fácilmente.  Un referente del submundo  del que poco o mucho tenemos noticia que está ahí y al que incluso nos hemos podido acercar a temporadas como experimentación biográfica. Un individuo sin etiqueta, sin forma, sin atractivo, sin pasión sobresaliente pero con el carisma desbordante suficiente del perdedor que se resiste  a quitarse de enmedio aunque se diría que todo apunta a esto como clave lógica de una existencia corrupta y rota.

Autor de una literatura recomendable para quien se balancea con los pajaritos de primavera y no se entera de las crueldades invernales, en particular las de los bajos fondos. Es el autor-guía con el que nos podemos sentir cómodamente acompañados por esos lares, repletos de  tragedias malolientes y de retratos psicológicos deleznables aunque finalmente tiernos que no cautivan en su tragedia y desde el fondo de sus vacíos.

 



[1] Editorial Anagrama. Barcelona 1987. Traducido por JMalvarez Florez y  y Ángela Perez

El triángulo Amoroso.

Escrito por jesusricartmorera 07-06-2007 en General. Comentarios (0)

 

Parece que la vida siempre circula con un otro especial que hace de binomio, de pareja, de mamá, de aliado, de objetivo o de sostén y que completa una asociación. Un matrimonio no es más que una sociedad limitada. Una empresa de dos que no admite más socios. Antes de eso, desde que se nace hasta que se muere, hay una predilección por ese otro en singular. La tríada que es la constituida por el padre la madre y el hijo, viene a constituir un panorama para evolucionar para quien hace de hijo. No siempre resulta resolutiva la tríada y es una fuente de conflictos que ya graban la infancia. En el futuro la idea de una tercera presencia en una historia de dos, es sentida como intrusa y potencialmente problemática. El principio de rivalidad queda constituido en la díada como un cierre que desea ser protegido contra toda posible interferencia por  las dos personalidades que la constituyen.

Amigas de una noche” de Ariadna Lúpulos es un recorrido que va desde algo tan esporádico o impensado como la aceptación de una compañía erótica imprevista de una noche y un fin de semana a un cambio drástico de los valores de vida.  La particularidad del  encuentro sexual  es que además significa la entrada en un tipo de sexualidad distinta: la homosexual. Brenda, en un ataque de soledad acepta las sugestiones de Susan, una prostituta profesional, capaz de llevarla a  una dimensión del placer que le había sido desconocida. Lo que comienza con unos besos y un orgasmo acaba trastocando completamente la vida de aquella y después de la su marido July que acaba admitiendo  la  bisexualidad de ella  y compartir su vida con las dos. Ambas mujeres aliadas, acaban instaurando una triada, como la simbiosis perfecta para el amor compartido y para el goce. La historia pues no acaba con un episodio de sexo y pasión sino que empieza justamente cuando la actividad placentera no es más que una parte de la actividad convivencial. Es un encuentro entre la  sensación corporal y la represión de la inteligencia, ente los impulsos primarios y  la teoría de las conveniencias, entre la amoralidad y  la ética civil, entre lo prohibido y lo permisivo. Susan es la trasgresión continua mientras que Brenda representa la apertura al descubrimiento y July la cautela ante cada paso nuevo.

Como trío impar siempre hay una mayoría para lo que sea y fácilmente dos pueden ser aliados contra el tercero, pero esa historia muestra y demuestra como la constitución de los dos siempre es variable, puesto que  la fijación de su permanencia sería la muerte del triángulo. Susan, maestra en sexo que está  por encima de odios pasionales, es el hilo conductor de cada avance, de cada cambio de acto y escena. Pero el protagonismo está centrado en Brenda que es quien narra lo que va pasando y como lo va experimentando. Una vez estrenada y entrenada en su condición lesbiana se siente reencontrada y feliz, en particular cuando no tiene porque renunciar a su  compañero. Pero no se trata de un descubrimiento banal sino de un reconocimiento completo de ser una nueva clase de persona. Brenda es el protagonista que va desde la perplejidad a la sabiduría y para ello solo se conecta en clave de apertura. Ésta es su lección y la enseñanza que desea transmitir. July sigue los acontecimientos y posiblemente en  apariencia es quien saca mayor partido de la nueva situación en tanto que es un hombre que tiene dos mujeres para él cada día. La imagen idílica pues que viene determinada por la fantasía masculina. Pero aún complacido en ese papel de una para dos, no es quienes progresan más con su nueva vida privada, en particular cuando sus resistencias a la bisexualidad  son notorias. Susan por su parte  legitima su elección de vida, la de prostituta profesional y consigue que sus amantes de esta historia se la respeten, dejando que sea por su propio proceso  que se vaya librando de exclientes. De hecho Susan es la que proporciona más medios para su historia privada y esa historia es su gran creación. Por iniciativa de Brenda o July jamás se habría dado. A lo sumo habrían existido encuentros ocasionales entre los tres para juegos de cama, pero no una verdadera historia de amor compartida a tres bandas. Susan que sabe más que ellos dos y que no tiene parapetos para decir las cosas, propone más gente. Más complicaciones realidad la tétrada convivencial de dos hombres y dos mujeres supera a la tríada, puesto que permitiría todas las combinaciones base posibles y completar la bisexualidad masculina para la que July presenta  un cierto temor. Susan piensa que lo ideal para la vida privada es vivir en comunidad con suficiente gente para hacer todas las pruebas de vida posibles, sin embargo no sabe de ninguna experiencia al respecto suficientemente satisfactoria y su idea de vida privada es la de tener un grupo de amor con suficiente éxito e irlo aumentando gradualmente. La historia queda limitada a la aventura de los tres, aunque  queda apuntada la otra perspectiva de una cuantificación.De hecho las fiestas colectivas de sexo vienen a suplir con invitados puntuales lo que le gustaría tener de un modo permanente en casa . La cuantificación también es planteada por descendencia, y aunque ninguna de las dos mujeres ha gestado nunca, Brenda todavía está en edad de quedar embarazada. Una de las ilusiones latentes de ésta y declarada en Susan es la de tener un hijo y dejar  una continuidad. Susan, que es la perversión encarnada, piensa en el incesto como en la relación erótica más completa que se pueda tener en la vida. De hecho todo acto copular, quiere creerse, revive un viejo deseo incumplido: el de hacer el amor con el padre o la madre ausentes. La historia es tan increíble para sus protagonistas como para sus lectores y puesto que no es fácil pasar desapercibido una realidad intrínseca de este tipo, algunos problemas añadidos por la mirada indiscreta de los ajenos, vienen a complicar en algo su realidad. Lo cual, tampoco  hace fracasar su vida privada.

Lo que en un principio es aceptado como un ensayo de triángulo acaba constituyéndose como algo permanente. Su intimidad es una elaboración permanente con preguntas y más preguntas y algunas respuestas, pero sin prohibirse nunca continuar con su investigación práctica como tres que están en lo mismo. Las dudas no son un desaliento sino un motivo para repasar cada parte de la conducta que integran y se van dejando llevar por un paraíso hecho a su medida.

Dada la sociedad existente deben omitir bastante acerca de sí mismos, en particular ante los sectores profesionales del matrimonio; pero con Susan, que les permite el acceso a otro mundo de libertades, conocen sus amistades del mundo gay y lésbico, donde Brenda experimenta placer en la comunicación y donde se siente socialmente aceptada, mientras que en otros ámbitos se siente socialmente silenciada, puesto que es impensable  mantener un discurso de transparencia acerca de lo que hace. Su contradicción entre su vida privada y profesional es más complicada que la de July. Ella, en tanto que psicoterapeuta,  da pautas de conducta en función de los admisibles de cada caso que trata, mientras que su propia conducta no entraría en la cabeza de sus pacientes y él apela una y otra vez a los articulados de los códigos para hablar de lo lícito y lo ilícito en una sociedad en que la mayoría reprocharía su  vida privada. En el fondo los dos saben que lo que hacen es admirado en secreto y deseado fantasiosamente por los amigos más íntimos a quienes se han atrevido a confesarles su  triángulo amoroso. Evidentemente no lo han dicho todo y para esos amigos pasaron de presentar a Susan como una conocida lejana, hasta su condición real de conviviente y amante de los dos, pasando por subterfugios como que era su doméstica. Dijeron suficiente de ella aunque no todo, porque incluso sus amigos más comprensivos, ilustrados por las revoluciones de las flores y de los claveles en sus épocas juveniles, no admitirían toda la verdad del asunto.

El triángulo entre una prostituta, una psicóloga lesbiana y un profesional liberal, no queda constituido como una historia de pasión momentánea que termina con los clásicos atropellos por celos y paranoias y violencias añadidas, sino que continúa como una relación aposentada y serena, donde cada uno acepta y quiere a los otros dos y se aloja dentro de esta realidad como algo que puede durar siempre. 

 

El rol masculino de Ellas.

Escrito por jesusricartmorera 07-06-2007 en General. Comentarios (0)

 

El rol masculino atraviesa una de sus épocas más duras. Paga las consecuencias de las actitudes machistas y mezquinas que los hombres han venido ocupando durante siglos en las relaciones de sociedad y, especialmente, en las relaciones con sus compañeras de especie. Está recibiendo todas las bofetadas simbólicas  como contraprestación por todas las que diera en forma de gritos, prepotencia, falicismo y también físicas. El hombre de hoy  está sujeto a la ley kármica, no necesariamente esotérica, recibiendo las afrentas que en su momento diera como padre, como marido, como hermano e incluso como hijo a las mujeres con las que se relacionara.  El hombre ha sido quien ha detentado la condición física del poder y la jefatura de familia a través de los tiempos y de las culturas. Esto está tan consensuado que nadie trata de averiguar las excepciones a esa afirmación.  Un día u otro, el hombre tenía que ser colocado en su lugar, desvestirlo de su machismo y tratarlo de tú a tú. La fuerza de la razón debía, tarde o temprano, de retirarlo de sus puestos primeros y de su intocabilidad privilegiada.

 Las mujeres organizadas con la sociedad capitalista en alza han conseguido ir neutralizando las furias del  varón contra la liberalidad fémina. Todavía hay resistencias a ese proceso, que las podemos hallar tanto en el panorama internacional y en los grandes escenarios superestructurales[1] como en pueblos minúsculos[2].

Los jornadismos de los  8 de marzo de cada año recuerdan las injusticias que se siguen cometiendo por razones de condición sexual. Ser hombre o ser mujer comporta cargar con las secuelas del grupo sexual de pertenencia. Hay mujeres que son consideradas inferiores por el hecho de haber nacido como tales y de hecho hay hombres que no son perdonados por serlo. Todavía son elocuentes las situaciones en las que antes de cruzar palabras con una mujer ésta ya se parapeta de él.  Esa visceralidad latente sigue siendo preocupante y el tema hombres-mujeres está siendo, en las dos últimas décadas, el gran tema de relación, más que el de padres-hijos, estudiantes-profesores, hermanos-hermanos u empleados-contratistas que estuvieron más de moda en décadas anteriores. El tema estrella de la llamada violencia de género pero que se sobreentiende que es la de la violencia masculina contra sus parejas femeninas está siendo estudiada desde distintas sensibilidades y resonancias públicas.

Aparentemente hay cosas cambiadas al respecto. La legislación ha avanzado de tal manera que no tiene retorno hacía atrás. El ultraje a la condición femenina es punible y el proceso de igualación social es imparable.

Algunas observaciones constatables: Cuando un grupo que aún no se conoce demasiado se va a pasar un fin de semana a una casa de campo, la distribución de las habitaciones o de las camas hará coincidir mujeres de un lado y hombres de otro, cuando un grupo heterosexual ocupa una aula o una platea su distribución por los puestos suele agrupar más las mujeres  en unas zonas y los hombres en otras, también sucede en una mesa de comida. Aún ahora las diferencias anatómicas acompañan unas diferencias sutiles de psiquismos mucho más complejas.

Sin duda los hombres están, estamos, pagando por nuestra condición y lo hacemos todos por nuestra condición física histórica y nuestro rol de dominio (tanto los que los ejercieron como quienes no los ejercimos nunca ni quisimos ejercerlo), terriblemente injusto en demasiadas ocasiones y definitivamente imperdonable. Hasta los machistas más obtusos saben que sus gestos y frases no tienen salida  y su  manera de pensar es caduca  y han de cambiar de tácticas si quieren comerse un rosco. Pero inevitablemente un hombre es un hombre y todas las  ideas grabadas que siguen dejando huella en su cerebro le impide tratar por un igual a las mujeres cuando es fruto de una manipulación educativa que lo coloca como rey de su especie. Por su parte las mujeres  tampoco  se tratan por  igual entre ellas  que con  ellos. Una mujer tiende antes a entablar conversación, a saludar o a depositar confidencias con otra mujer que con el hombre que esté a su lado. Cuando ambos le sean desconocidos.

Un hombre es fuerte, no llora, no se comunica tanto, se ocupa  de todos los problemas que piden fuerza o gestiones. Antes era el semental que tenia hijos en la familia y fuera de ella. Ahora sigue siendo el semental ideológico que se obliga a sí mismo a fertilizar a las mujeres con sus ideas, a  organizarles la vida, a pagarles las invitaciones, a no pasarles factura por nada. Éstas, con todo su feminismo a menudo aceptan el rol pasivo de ser seducidas, invitadas, pagadas, conquistadas. Las mujeres siguen dejando caer el pañuelo mientras mueven sus culos para elegir a su conquistador. Su iniciativa acaba allí, la  de ellos tiene que cargar con la mayor parte del cortejo aunque quien tenga la última palabra sea la astucia femenina. No se trata de una iniciativa falta de imaginación o recursos intelectuales sino deliberadamente moderada e inteligentemente estratégica. La seductora crea las condiciones propicias para la escena pero deja indirectamente el peso del argumento al hombre que va tras ella. La mujer corresponde a la mirada invitatoria con una mínima dosis de correspondencia y picardía. La justa cantidad para no pasar por provocadora pero la suficiente para no perder la oportunidad del juego de roles inminente que se le ofrece: ella como sujeto divino dispuesto a dejarse querer, él como caballero andante dispuesto a demostrar su valor (ahora diremos sus créditos, su charme, su estatus, su inteligencia)

Pero la condición masculina es dura de llevar, y la psique del varón empieza a permitirse su vulnerabilidad. Cada día hay mas parejas en las que el hombre hace de ella y ella de él, en los términos clásicos. La una lleva el dinero a casa y el otro se queda en la logística. La una va a los bancos, se ocupa de las gestiones telefónicas o de dirigir la empresa y el otro se ocupa de regar las plantas del jardín, preparar la comida o salir de paseo a estirar las piernas. Siempre se dijo lo de que había mujeres que llevaban los pantalones y eran las que mandaban. También se dijo que detrás de un  hombre grande para la historia hubo una gran mujer detrás que le dio soporte. No es de ahora que la mujer tiene coraje y enseña sus armas de dirigente para una sociedad que está en renovación. Sabemos del feminismo que para irse posicionando en la sociedad y dentro del movimiento social de renovación no ha desestimado plagiar roles masculinos o arrebatar roles de hombre que tal vez ya le sobraban a la condición masculina. Si bien ser mujer o nacer mujer traía parejo una serie de marcas (sigue sucediendo) predeterminativas para el tipo de vida que le esperaba; ser hombre no era más divertido por mucho que algún punto de vista femenino o feminista haya hecho coincidir el rol de hombre con el de explotador. De acuerdo, las mujeres han tenido que sufrir culturalmente el sometimiento a una duplicación de amos: el patrón de su empresa y el marido en casa. Los hombres ahora tienen que sufrir en otros registros, especialmente los que no están al día del cambio de paradigma y del cambio de su rol.

Mientras la división hombre-mujeres sea la coartada para no entrar en el análisis psicológico de sus roles y la evaluación individuo a individuo pesará más el pre-juicio de lo que se supone que es o debe de ser cada cual que no el análisis de lo que realmente es. El reemplazado de cargos en una vastedad de áreas: en la política, en los cargos ejecutivos, en la aventura, en la empresa, va acompañado con un desplazamiento del rol masculino antes exclusivo de los varones a la psique femenina. Posiblemente ese anuncio ya estaba hecho desde los tiempos en que las mujeres se libraban de las faldas y se ponían los pantalones, ahora se constata plenamente.

El amor y la sensibilidad no son predominantes en un género o al menos eso no está demostrado científicamente. Lo que sí se da son variaciones expresivas del amor y la entrega. Robin Norwood, psicoterapeuta que trata la neurosis amorosa autora de Las mujeres que  aman demasiado admitiría que también hay hombres que aman demasiado y que en sus demasías hay coartadas instintivas para exigir al otro más de lo que puede y debe dar y de, en cierta manera, condenarlo a un papel de reo sentimental que no se merece.



[1] como en Irak donde sólo va a permitir  que una cuarta parte de sus parlamentarios sean mujeres frente a un 75% de representación masculina;

[2] como Alloza del Teruel profundo con monumento a los caídos aún  vigente  donde aún puede verse la pintada de Feministas no  en la calle mayor , sin que nadie se ocupe de borrarla. 

L´educació ideal.

Escrito por jesusricartmorera 05-06-2007 en General. Comentarios (0)

 L´educació pssible i l´educació ideal.

L´educació  no  es limita a l´àmbit pedagògic i als instruments funcionals en els espais aixecats expressament per educar. S´extèn a tots els recursos dels que disposa una població pel mimetisme d´uns valors i la reproducció d´un comportament. Atés que una societat donada conté actuacions complexes que poden ser mutuament contràries, la pedagogia s´ocupa d´aquelles activitats que siguin formatives de la manera més efectiva possible en contra de la deslegitimació d´aquelles altres que resultin perjudicials pel creixement humanístic dels seus membres. La pedagogia com art de difusió del coneixement proposa pautes per conseguir fites i resultats evaluables en el progrés de l´adquisició de tècniques i fonamentacions amb les que fer front a les demandes existencials. Educar no es limita a una sola pretensió sino a l´abordatge d´un panorama amb registres diversos d´adquisicions. Fabricio Caivano sostè que per educar és imprecindible un horitzó relacionant vàries situacions: la d´un  mirall trencat en el nucli familiar en la fràgil geometria d´afectes i conflictes, la del professor desuatoritzat el prestigi clàssic del qual es veu esmerçat per altres fonts de saber amb les que li toca competir dia a dia. Conseqüentment, proposa un sistema educatiu modern, substentat en un ús creatiu i raonable de les noves tecnologies, no discriminatori i capaç de revitalitzar la rica tradició de l´escola pública, democràtica i laica.

Per educar no sols calen escoles sinó missatges dominants a tots els àmbits vivencials. La idea de l´aula al col.legi com espai principal del saber ha perdut pistonada. Els espais oberts, els carrers, els seus rètols, els seus signes i tot el conjunt d´icones visualitzades són factors educatius o pel contrari deseducatius ; són sempre factors influients.  És fácil pensar que els residents d´epais asèptics tindran la tendencia  a reproduir els esquemes espacials en els quals s´han acostumat a viure i els d´espais bruts i tensos seguirán la pauta a fer el contrari. Això mateix passa amb els valors i les pautes conductuals. Andrew Payne amb  Tom Taylor descriuen un públic el  predicat essencial del qual és la violencia. Aquesta s´ha convertit en el llast principal que atrafega els processos educatius i enlenteix l´adquisició de coneixement i la presa de consciència. El profesor esdevé unvoluntarista que se sent predicar conceptes sovint en terrenys erms.

El món escolar no és un món diferent del món general del que forma part. Els estudiants de Primària veuen combinades les fonts de dades que els hi proporciona l´escola amb altres fonts d´enunciats que els bombardejen continuament. De fet, en el matexi àmbit escolar es pot parlar de registres lingüístics diferents: el de les classes propiament dites i el de pati o el de moment d´esbarjo.

Sembla que l´educació és una proposta que s´ha de batre amb altres per col.locar la major quantitat de coneixement útil i d´hàbits en els caps dels alumnes, tot sabent que en tota societat el que acaba predominant és  la ideologia dominant i que en el carrer el que pre val és la cultura popular.  Per Stuart Hall la cultura popular s´ha convertit històricament en la forma dominant de la cultura mundial. Això explicaria que la gent passa una part considerable dels seus anys de formació a l´escola i a la universitat i després a l´acabar dona la sensació que només se´n du una petita part de tot el que ha passat per la seva mirada i escolta.

L´educació s´ha definit que és allò essencial que queda quan s´oblida tot el que s´aprés.  No hi està d´acord en Wiesel  que afirma que una educació sense record és inhumana. La memòria és indispensable per no reproduir errors passats i comportaments obsolets de generacions anteriors. Un subjecte és les dades de recurrència que li proporciona la seva memòria per fer-lo continuar sent el que és cosa que el fa reconeixer la seva identitat. Les objecions contra els exercicis de la memoria rutinària i les cantarelles per grabar informació de resultats al cervell ha tingut per contrapartida deixar el coneixement al intrumentari recursiu d´aprendre les maneres per aprendre.

L´educació des del punt de vista dels valors és un aprenentatge ètic i per tant la propaganda a favor d´unes pràctiques de relació humana en contra d´altres considerades com denigrants i negatives.Per damunt del saber bancari i els dominis teconólogics en com portar a terme avantprojectes el més esencial delsbaer és l´aprenentatge del viure i la manera de fer-ho èticament. Fernando  Bárcena, parla del tema central:ética. .el aprendizaje ético de la existencia. La atención a la experiencia vivida.Una nova pedagogía deixaria sempre temps per lasocialització de la intimitat, per les rodes de reflexions i confidencies sobre el viure, en definitiva, per una alternativa a l´aprenentatge de l´esser.No es pot parlar d´una nova educació per molts plansde reformes que esfacinquan en els nostres carrers veiem en les hores puntes dels horaris escolars,els púbers i nens que fan de burros de càrrega de les seves motxilles perque no les poden confiar a deixar-les en els establiments d´enyament, o que els pares que els acompanyen fan embussos als carrers per n otenir la deferencia d´estacionar correctament als seuscotxes. El centre escolar comportadobelsmissatges: el que es diu a les aules i el que es veufer. Cada acte es també portador de missatges que poden contravenir els que es diuen intel.lectualement adreçats als caps i a l´atenció dels alumnes.

L´educació ideal es la de formar als marrecs en persones. El centre educatiu mai les podrà completar com a tals doncs és l´escola de l´experiencia la que li toca fer això, que és tant com dir que dependráde la voluntat de realització de cada individu si serà en e lfutur una persona o una no-persona.El que pot donar l´espai pedagogic és un criterium de classificacions, una metodología per ordenar les informacions. Erwin Schrödinger[1], diu que l´ordre sols és pot consruir sobre l´ordre i en quant al procès d´adquisció del saber, la manera lógica i eficaç d´adquirir un nou coneixement és basant-lo en un altre anterior. Fer funcionar aquest esquema és mes trascendental que no l´obligatorietat de la presencia escolar o dels hàbits d´obediència. Prioritzar la relació amb l´educació porta a dissenyar recursos complementaris o inclús alternatius i marginals al sistema tradicional de l´ensenyament. El moviment d´aprenentage sense escola o sense institució que la reguli si bé no es una alternativa potent és un dindicador de que hi ha un segment social no disposat a sacrificar les ments dels seus fills a mans de professionals de l´educació amb poques garanties. Sovint s´observa en els centres escolars la projecció en els nens i nenes de les neurosis dels adults que hi són al càrrec. No hi ha manera de fer fora del seu càrrec a professors que transmeten paranoies i obsessions d´acord als seus quadros psico-mentals diagonosticats. A un cirurgià amb les mans brutes o amb perillde conagiar no se´l deixa exercir, en canvi a un professor o professora  que no segueixen una pauta racionalista i respectuosa, sí. Com és posible?

Els pares d´actualitat son més ´crítics pelque fa a la qualitat d´ensenyament. Els que tenen tempss´organitzen en grups per fer sortides i compartir espais lúdic-culturals pels seus nanos. Predomina el recurs a l´escola i des de ben dora a l´escola bressol, com lloc de control que cumpleix unafuncion seguritzant tant per les criatures com pels pares que se´n poden anar tranquils a fer les seves feines. Condebir l´educació ideal pasaría per una reorganització del temps de dedicació als nens perles seves families i això trastocaria considerablement el mateix concepte de temps productiu i el fet de la producció. Una societat abocada a la juventus com potencial de futur acabaría amb el model utilitarista del temps i l´assignació dels rolsde productors a tots els pares en edad laboral.Mentre això no es dongui l´educació posible està plegada de contradiccions tant per qui hi confia en ella com per qui l´exerceix i s´hi guanya la vida en els seusestabliments.


[1] What is life? 1944.