FLUENCIA TRANSCULTURAL

Invitación a la transculturalidad.

Escrito por jesusricartmorera 03-06-2007 en General. Comentarios (0)

 La transculturalidad es una palabra que se las trae. Suena a dura. El uso o abuso de los prefijos tras y trans les ha dado valor de equivalencia. En el caso de la palabra que nos ocupa se refiere a un saber que se va destilando a través de las culturas. Por tanto, a un saber por encima de cada una de elas en concreto. La cultura no es la referencia tan segura de la que podamos valernos para indicar la existencia de una civilización hegemónica o unitaria. En realidad lo cultural ha dejado de ser sinónimo de lo educado o de lo correcto aunque en nuestro vocabulario habitual nos metamos en laberínticos galimatías al tratar de definir o de decir quien es culto y quien no. No pretenderé resolver esta cuestión de entrada. Forma parte de las contaminaciones verbales predominantes y evalúo tal o cual elaboración de culta y tal o cual persona de otro tanto, o bien de sus opuestos. Sin embargo cada vez que empleo estas formas evaluativas me quedo con la sensación de estar haciendo trampa. Lo que para mí puede ser culto para otro intérprete puede ser todo lo contrario y al revés. Lo que para unas culturas es el no-va-más, para otras son reliquias del pasado y del atraso. A pesar de las diferencias interculturales cada tradición en los hábitos y en las formas de hacer de los pueblos tienen sus atractivos y su potencial llamativo está fuera de toda duda. El turismo internacional justifica sus desplazamientos para ir a encontrar o a hacer las fotos en lugares lejanos de lo que no hay en los suyos cercanos. Las culturas con sus colores, sus gentes, sus avituallamientos, sus gastronomías, y sus creencias y sus lenguajes son reclamos para tener fuentes exóticas a las que acudir y en las que, en definitiva, tomar chutes de otras sensaciones.

La transculturalidad es el concepto que trata de relacionarse de otro modo con el mundo y sus culturas, contactando con lo esencial de ellas y no tratando de adoptar ninguna como la mejor. Viajar a través de ellas, impregnarse, contribuir con las interacciones a los panoramas por los que vamos. La transculturalidad no es la alternativa a las culturas sino la colocación a un plano manejable de la relación a tener con ellas. Es el antídoto a sus tradiciones quitándoles el poder de continuidad por la fuerza del tiempo en que se vienen realizando.

Es también la concepción que permite la sinergia entre diversas cosmovisiones, diferentes formas de pensar y actuar. Eso permite librarnos de la devoción a una sola clase de pensamiento, de ritos, de ideas y de líderes.

La afirmación nacional o étnica de pertenencia a unos orígenes siendo importante para la construcción identitaria de cada ser también lleva la trampa de tomar -o dejar que tomen partido por uno- posición por un pueblo, una nación, una ubicación o una geografía en detrimento de las ricas oportunidades que dan todas las demás que se colocan en segundo plano. La transculturalidad más que otra opción cultura sugiere vivir sin el parámetro predominante de la cultura puesto que viene fracasando repetidamente. Los modelos de civilización no han resuelto la represión y los seres humanos siguen enfrentados a la tesitura de su falta de libertad sea el modelo social cualquiera que sea en el que viven.

El fracàs de les paraules.

Escrito por jesusricartmorera 02-06-2007 en General. Comentarios (0)

Hem inventat les paraules per entendre´ns.  Cada cop les fem més acurades i precises per arribar a un enteniment cabdal reduint les variables de la confusió, dels malentesos, no permetent que triunfin les mentides. Hauriemd´estar contents.  Portem segles apostant pel diàleg, per la comunicació, per l´intel.ligència i per la raó. Apel.lem a la cultura, a les trobades verbals en lloc dels rings, a la diplomacia enlloc dels camps bèlics, al respecte interlingüstic enel lloc d´imposar els dictats. Simultàniament, hi ha teories a dojo sobre l´amor i l´entesa, enlloc de l´odi i la separació.  És tot tan macu que al sentir  l´apol.logia de la parla  crdeiem que només ens queda ficar-nos-hi amb colzes i banyes al seu conreu, convençutrs que parlant s´arriba a acords. No siguem beneits, la parla porta mil.lenis inventada. Potser els idiomes del passat no estaven tot el provistos de sonoritat i precisió dels que corren ara pel planeta però la seva funció fonamental era la mateixa que a l´actualitat: anomenar coses i persones, actes i intencions, idees i conceptes, abstraccions i concrecions. No sempre aconseguia els seus propósits ni en la definició de les coses ni en la transmisió dels relats. Ara tampoc. El llenguatge és una cantera permanentment encetada de semàntiques de múltiples polifonies i polisignificats.  L´aposta pel llenguatge  d´autors prou reconeguts (J. Habermas, Antonio Marina,...) com instrument científic que no permet  equívocs s´ha de doblegar a l´evidència de les confusions lingüístiques a dojo, no perquè les paraules, una a una, no tinguin el seu valor específic per enmarcar una part de defnició del món i així endreçar-lo, sinó perquè la seva manera de ser usades les desmillora, enreda o desvirtúa.

 Per la perspectiva racionalista quedar-se sense paraules com recurs és quedar-se sense esperit de vida. La raó es demostra i es manifesta a través d´elles. Posar-les en discusió o objectar el seu valor comunicatiu segons  la intenció en que són dites és tan com impugnar la mateixa raó i tenir motius per plegar. No és estrany que desprès de multitut de cites o escenificacions verbals per esbrinar posicions i intentar arribar a acords petin les negociacions quan tot, es demostra,  que només ha estat part d´un teatre deliberat. Això passa en el món de la política on el valor de cada missatge que diu una de les seves cares mediàtiques s´ha de doble entendre, pel que significa en ella mateixa i perquè la tria per un contexte i no per un altre.

Asistir al fracàs de les paraules també passa a l´àmbit de la vida privada i en les transferències sentimentals. Hi ha un punt en el que la necessitat de repetició de declaracions abans dites posa en seriosa  dubta el valor de les fetes anteriorment  No hi ha res que esgoti tant com quan tens que explicar-te una i una altra vegada en el que ets perquè el teu auditor no s´ho acaba de creure o no t´entèn. L´esforç físic és comparativament més lloger de portar que la càrrega comunicacional que no aconsegueix dur el seu missatge a terme.

El llenguatge deixa de ser útil quan s´entrebanca i paralitza un procés de negociació perquè les coses abans dites i pactades no troben el ressó pràctic que esperaven. És així que les negociacions politiques inter-partites o entre-nacions es trenquen quan s´han fet servir com escenaris aparatosos de trobades d´alt nivell sense que hi hagués una intenció real de que fossin útils per arribar a conclusions d´avenç. Es així que, després de quantiosos esforços dialèctics per donar empenta a una relació personal hi tornen a brollar els dubtes, la part que espitxa acaba per esgotar-se. És així que una bona teoría queda arraconada quan els seus advertiments i análisis són malinterpretats o se´ls vol ignorar perquè no interesen. El llenguatge funciona si compta amb la complicitat de l´altre, si té oïda –o lectura- si té disposició comprensiva. Es pot observar que el llenguatge es fa servir per ocupar espai sonors, per fer autoconfirmacions personals, per marcar diferencies interpersonals, per fer comèdia o representació, per reproduir rols i per intentar demostrar encara que sigui una ficció de saber. El llenguatge pretén ser seguritzant. En la seva pràctica predominant és un prodigiós volum d´hipòtesis per no dir directament que convoca panorames d´incertesa creixent.

Un dels slogans emprats per ERC de la darrere campanya per obtenir càrrecs municiplas ha estat el força català i popular “parlant s´entèn la gent”. Parlant s´entèn la gent? L´autor originari d´aquesta idea va fer fortuna. La seva catalanitat es va veure  corresposa amb frases semblants a altres llengües. És una frase amb empenta propia de qui està convençut de persuadir amb els seus arguments incontestables i que no se li cauran els anells al fer escolta dels suggeriments d´altris que vagin a favor de la comprensió i la concordia. És l´eslogan propi de negociadors de contractes i de retruc, de negociants, de gent interessada amb pactes que funcionin i amb paus duradores que allunyin la malastrugança de les guerres  i dels processos tant conflictus com dolorosos. Qui va portar el seu propi llenguatge més enlllà de ls seves terres van ser els comerciants interessats en fer coneixer les dots de les seves mercaderies. La pau passa sempre per la paraula. Qui no té seny per parlar és que està neguitós per endegar cops de puny o atacar amb navalles. És millor deixar-lo a la seva garjola o cau perquè s´ho repensi. Els arguments a favor de l´oratoria, de la dialéctica verbal i del discurs lúcit  estan fora de dubta. Tothom hi està dácord. Per què, doncs, continúa fracassant el llenguatge?

Una de las coses més sorprenents en els diàlegs és  que una i una altra vegada els parlants, cadascú en el seu rol perfectament consolidat, s´especialitza en les maneres d´organitzar les frases, els tics i els conceptes, reproduint-los una i una altra vegada amb un mimetisme extraordinari.  El psico-lingüísta està obligat a preguntar-se què passa en el cervell d´ un parlant entre l´emissió d´un acte verbal (sigui un concepte, un enunciat, un predicat o també una aècdota) i l´acte seguent sobre el mateix tema amb un temps t pel mig perque digui i pensi exatament el mateix sense haver incorporat moltes vegades les novetats que va aprendre o deuria haver aprés en l´anterior conversa. Només es pot deduir –i no sense el sentit dramàtic que li escau- que la conversa, enlloc de cumplir la seva funció de complementar dues o mes versions d´una temàtica ve a cumplir una funció egoísta que afirma el jo sóc-jo penso-jo dic-jo estic-jo crec-jo vull per damunt de la volició de saber. Estic a punt de dir una cosa terrible: la volició de saber, per tant, d´autenticitat i de complicitat amb la veritat és el que menys interessa a l´esser humà. Aquesta és la denominació d´una especie que es distingeix per posar la seva intel.ligència al servei de la seva ignorancia o que opta per la ignorancia suficient per no enfrontar la demandes de la seva conciencia. És així que no resulta gens estrany que a la trobada de dues parelles per exemple, fet habitual, o de compartir espai de trobada una colla habitual de gent, enlloc de mantenir la pauta més económica i educada, d´escoltar a qui parla i rebre escolta quan un parla fracassa estrepitosament. No és que passi amb gent inculta o criada en àmbits familiars plens de cridòries i amenaces que podrien  haver deixat a les criatures malmeses i resentides. Passa també –i això és el més greu.- amb persones amb doctorats, amb formació académica, amb professions de prestigi i que sap de sobres que la seva manera de parlar no és la correcta. Passa tant i tan sovint que és una síndrome de la mateixa cultura del neguit. La seva claveguera per la que surten totes les aigües brutes de la descomposició de les intencions comunicatives. Com puc afirmar això si a l´hora defenso el diàleg, la comprensió, l´empatia, la semántica precisa, la intel.lectualitat,...? Perque els  núvols d´observacions que he anat reunint a través dels decennis ho confirmen. Les dades són les que són i impera el diàleg barroer, embolicat, desentendor, xantatgista que produeix decensís, que no el que té empenta comprensiva. Això no és que passi només en les grans isntancies del poder en sopes de lletres que serveixen per justficar la tinta dels titulars dels diaris, també passa en la nostra quotidianeïtat, amb els nostres coneguts i amics, en les reunions lúdiques o d´escala de veïnat.Hi ha tanta parauleria morta que es treuen les ganes d´anar a fer de claca a espais que només volen un auditori però que en realitat no volen escoltar altres punts de vista. Estic tip de fer la següent observació: la d´alguns parlants amb l´incercia posada en trencar una conversa col.lectiva per buscar un oidor a que privatitza.. Hi ha persones que tenen el tic de tenir que età parlant sempre, o més be ndit quan es troben amb algú que els hi presta oïda, vessen tot el que porten en el pap,potser des de mesos, sense consideració. Parlen tan ràpit i salten d´un tema a un altre que de fet busquen un desfogament, un còmplicde que els hi suporti la seva neurosi i, de fet, estrés. La compulsió verbal està prou documentada. Aquesta tipologia presenta un problema clàssic:el de no escoltar. Qui no escolta es queda amb les faltes d´informacions que ja tenia abans de fer una conversa. De fet, qui no escolta perd les seves prerrogatives a la parla ja que promou allò que practica: el desinterés dels altres en vers al que pugui dir. No adelanta gaire. No fa servir l´espai comunicatiu per comunicar-se sino per afermar-se. Per això quan dues o tres tobades després pregunten o es sorpenen per coses que els hi has dit duds o tres abans et proporcionen la demostració pràctica que vas estar perdent el temps que els hi vas dedicar.

Com criteri el de proposar laparla és fabulós, com programa pràctic produeix una pilade fracassos. En quant a la consigna en les pancartes d´Esquerra Republicana, aquest partit sap prou bé que pels seus antecendents als darrers 4 anys i el fracàs del Tripartit i els condicionants de poder no n´hi ha prou en la parla distendida. De fet el pes d´unes parles eclipsa la feblesa d´altres. Com slogan de kumbaiàs és captivador com criteri operatiu és demagògic. Ja va fer fer-ne defensa però gens ni mica quan se sap que no es podra portar a terme. Per l´enteniment cal més que parlar, cal tenir voluntat política d´acord. Talment parlar de fer gestió amb les mans netes és un slogan amb un tipus de valor diferent abans de ser gestor de poder al valor de la mateixafrase després de ser-ho o quan es porta temps sent-ho.

Mentiras de Estado

Escrito por jesusricartmorera 01-01-1970 en General. Comentarios (0)

 

Sia  le rêve du python, un film de Dani Kouyaté. Esta es la historia de una leyenda así anunciada y como tal tiene el favor de poder pertenecer a cualquier tiempo ubicada en un país africano indeterminado. Es la historia de un pueblo que, según la tradición, para aclamar la furia de un dios del mal (el dios Python) periódicamente tiene que ofrecer en sacrificio a una de las hijas más bellas. Los interpretes de tal exigencia son la casta sacerdotal que presentan periódicamente su demanda al rey (el kaya maghan) que la convierte en su propia orden. Para compensar de tal hecho a los padres de la muchacha se les va a entregar el peso de ella en oro. Ante la noticia el padre recrimina que la madre llore y que por el bien del país y para aclamar a las furias del mal toca aceptar este designio. La madre declara no estar dispuesta a renunciar a su dolor. Cuando la muchacha se entera de lo que le espera huye. La huida es  algo totalmente inaceptable para el estado puesto que hasta este momento todo el mundo  acepta con resignación seguir con la tradición del sacrificio.

Esta es la historia de un loco, el cual vive como un eremita y en sus visitas al poblado no desaprovecha ninguna oportunidad para criticar al tirano asegurando que la opresión genera miseria. Este loco se declara como “el sueño de los demás” pero es suficientemente cuerdo como para saber que su destino es imposible al sostener que  “todas las historias tienen un loco pero el loco no tiene ninguna historia”.

Esta es, en suma, la historia de un rey que se inviste de su poder pero que esta totalmente ajeno a la realidad de su pueblo. Atrapado en la telaraña de su reinado y de su trono informado y desinformado por sus consejeros: una caverna de inútiles que conspiran o cambian de criterio según las circunstancias.  Es la historia del jefe de milicia amargado por sus propias contradicciones que alcanzó este cargo como compensación por su propia hija sacrificada en otro tiempo. Este hombre tiene que decidir entre lso intereses del estado y los intereses de la familia ya que Sia, la chica elegida para el sacrificio, está comprometida con su sobrino, que esta en el frente de alguna guerra Este vuelve para rescatar a su amada y es utilizado por su tio para acabar con el contubernio sacerdotal y de paso vengarse del rey derrocándolo. Nunca hubo tal dios del mal sino esta casta que utiliza la tradición para perpetuar la sociedad en el miedo y a ella en una condición de privilegio Del sacrifico se ocupan los sacerdotes tras violar a las chicas vírgenes. Una vez muertos los sacerdotes el nuevo héroe es elevado como el nuevo kaya maghan. Sia ha quedado trastornada con toda la experiencia y no responde a los agasajos como nueva reina. No quiere formar parte de la comedia puesto que el nuevo séquito de poder no esta dispuesto a decir lo que ha acontecido realmente. El loco es alguien intocable por expresa orden del jefe de la milicia por considerar que es mejor tener un loco vivo que un mártir muerto hasta que manda matarlo para rebelar al pueblo contra el tirano. Con la proclamación del nuevo kaya maghan siempre hay alguien que no ve clara la historia que se aguanta por alfileres y su crítica es acallada por la gente dispuesta a aclamar el nuevo titulo de poder sin cambiar para nada el viejo orden. Sia no acepta el juego y abandona la tribu. La última escena es ella de loca verborrágica en una avenida principal de una ciudad moderna africana cantando el mismo eslogan que el otro loco asesinado, el cual por cierto fue el que le dio refugio durante su huída. El encuentro con la verdad es doloroso: la verdad es cuando se averigua como se construyen las mentiras. El jefe de milicia es el político que tiene una mayor visión panorámica de los acontecimientos, estando muy por encima del rey depuesto y del héroe para rey, su sobrino. No duda en mandar asesinar a los eslabones intermedio de sus propias tropas para que la verdad no pueda ser dicha. Sabe que  cuando se mata a los dioses hay que rehacer al mundo” pero no desprende de eso la conclusión de reorganizarlo mejor sino de reorganizarlo con distintos personajes siguiendo la fidelidad del error.

No hay estado que no construya mentiras o mas exactamente que no viva de sus mentiras. Lo más alarmante no que las digan y reproduzcan sino que indignantemente  los pueblos se las sigan creyendo y los sigan excusando en construirlas.