FLUENCIA TRANSCULTURAL

Significats Amorosos

http://jesusricartmorera.blogdiario.com/img/dibujoenmarcado.jpg 

Esbiaix dels significats amorosos.

El llenguatge del camp de l’amor encara no té resolt dues classes d´esbiaixos: el masclista, dit també sexista, i l’heterosexual. Quan es parla de parella es pressuposa que es la d’un home i una dona i quan es diu l´amant es pensa més en un baró que en una fèmina. Des que Leo Abse, un diputat laboralista del 1962 que al referir les dades de la homosexualitat a la càmera dels comuns, oblidant la menció al lesbianisme encara en sense ressó a la legislació britànica parlava d’un 1 sobre 25 en el cas dels barons, fins l’actualitat en el seu reconeixement obert i estadisticament molt major, ha passat una colla de temps i d’evolució que permet a hores d’ara, anomenar les coses pel seu nom donant-se una ampla reconeixença de totes les possibilitats de relació amorosa. Totes, totes, no. L’incert i la pederàstia son encara grans tabús de la relació humana dels que no es parla o si es fa és de s de la seva criminalització.

Una parella significa dos. Una parella amorosa significa la relació especial entre dos humans. Caben diverses possibilitats. Les adultes: home-home dona-home, dona-dona. Les mixtes adult baró-nen  adult baró-nena adulta dona-nen adulta dona-nena. Les no adultes també en les seves tres variants. La parella amorosa estrictament pressuposa, o més ben dit, fa pressuposar, la dels adults. La zona especial d’observació entre adult-criatura sense condemnar-la directament a l’ostracisme per l'enfoc en contra de tota mena de pederàstia la deixo fora d’aquesta reflexió d’ara.  Pel que fa a la relació d’intimitat entre adult i adult en ple consentiment i atracció per les dues bandes cada vegada que es mencioni la paraula parella s’haurà d’entendre que comporta el triple significat. La cortesia o el protocol de la conversa ja donarà la pauta per aclarir de quin tipus exactament es tracta. Serà necessari tenir aquest criteri despert i actiu, d’una altra manera el cervell amb tota la càrrega de gravacions portarà a creure que es tracta d´una parella hetero. Pressuposar-ho així significa incórrer en un vocable lesiu per totes aquelles altres parelles que no son hetero. La poesia amorosa prescindeix d'això. La condició sexual de l´objecte amorós queda en l’equívoc. Els texts que canta la Rosa León en l’àlbum ¡Ay amor!amb lletres de diversos autors i compositors (entre ells David Trueba,  Silvio Rodríguez, Vinicus de Moraes, Jose Maria Cano, Luis Eduardo Aute,Pablo MIlanés,..) predomina el neutre encara que certament la referència a la paraula amor es fa en singular i en masculí i es pot sobreentendre erròniament como lletres dedicades a un home. No fa pas tant que al parlar d’un conegut aparellat amb algú del mateix sexe concorria l’afegitó “és gay”.Es tant absurd senyalar aquest atribut com a l’hora de referir algú remarcar el seu color de pell o la seva minusvàlua aparent com a dades absolutament supèrflues per la conversa. Son rèmores d’un morbo capritxós de control del detall secundari per avant posar-lo al missatge principal que dimana de l’altre referit.

Un segon i crucial esbiaix és el de referir el desamor com destrucció, catàstrofe, eliminació, final; en lloc d’associar-lo a la idea de deconstrucció. Desenamorar-se es resituar-se davant l’univers sentimental i davant la persona concreta que s’ha tingut per confident sentimental a unes coordenades rellevants de la biografia. El desamor té una lectura alternativa fora de la tragèdia humana, el duna forma d’estimar l’altre prenent la distancia que calgui per no continuant-se ferint. Els processos de separació que queden penjats de la conclusió final de que l´ex ha traït el projecte comú es troben amb dues conseqüències:

Una/ no fan mai net del tot perquè queda un rerefons de recança per aquella dissolució unilateral de compromís. Segona/ Resta una por residual per adquirir un nou compromís amorós amb totes les implicacions. La primera comporta una giragonsa extenuant culpant el passat i l’altre extingit com figura d’actualitat i aquesta  generant una demanda no clara d’aparellament al que s’impugna per no tornar a repetir un nou fracàs. Els dos factors deixen les perspectives comunicatives mal parades i fan pensar en que la tempativa de comprensió total ha de comptar amb el fracàs de les paraules. El desamor preconcebut com la part lògica d’una acaballa amorosa permetria el ple desenvolupament de la historia. El pressupòsit contrari l’ofega. Desenamorar-se no té perquè carregar amb els implícits amb els que la cultura ho enfarfega: odi, baralla pels béns, fòbia a tot el gènere de pertinença del cònjuge abandonat o que t’abandona. Ningú pot prometre a ningú un amor etern i per sempre. Acceptar-ho és tant com pressuposar el contrari que hi ha un càlcul de probabilitat de que l’amor sigui temporalitzat. Convé reactualitzar l´informació de tant en tant si aquell amb qui vius per amor et continua estimant i el/la continues estimant.

 

Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: