FLUENCIA TRANSCULTURAL

Un clam demanant companyonia

http://jesusricartmorera.blogdiario.com/img/hojascaidasdeHiguera.bmp 

.

La solitud és des de sempre un dels grans temes-cantera que nodreix discursos i discussions. Què faria un poeta sense passar per ella? A quin punt estaria la creació sense patir el laberint  de l’ angoixa o la falta de consol? En què es convertiria l’ experiència sensorial sense  tenir amb qui fregar-se? Què seria del cos humà si no fos objecte de desig i matèria sensitiva de la que apoderar-se no sempre assequible i inspeccionada a distancia? La solitud es refereix com una cosa superada generalment descrita en termes de dolor. No es el tema ideal per convertir-lo en un tema de conversa. Forma part d’ una llarga llista de temes tabú o dit d’ una manera fina, de temes imprudents dels que parlar en els àmbits relacionals. El rol esperable aplicat a qualsevol és que té tapats tots els forats de la seva vida, te l’ agenda  planificada per estar a punt on se l’ espera. Una altra figura: la de qui no té ningú amb qui anar-se’ n al llit o amb qui compartir converses d’ intimitat es socialment reprovada. Tampoc és comercialment rentable. L’ individu aïllat genera menys despeses que l’ individu social. Potser l’ un té mes consciencia dels fets mundans que l’ altre però pel punt de vista que avalua els moviments monetaris el segon es un consumidor domesticat mentre que el primer és un consumidor improbable. No va a corre-cuita a comprar regals pels seus coneguts o familiars que segurament no té o  amb els que la progressiva separació ha anat deteriorant la relació. No prepara grans àpats a casa seva i no està constituït com militant de cap efemèrides. Li passen les dates senyalades i les festes de guardar més com conjuntures emocionals desagradables que li recorden el seu estat de solitari crònic que no com diades a les que espera amb devoció per anar a riure o anar a veure cares que feia anys de les que no se sabia res. Mentre que el paio social ha tingut temps d’ aprendre la política de rols i la dinàmica de cada celebració o encontre del que participa, el paio aïllat ha consolidat blindatges, temors i distancies en tot allò que li resulta superficial o poc identificatiu. Sense adonar-se’ n es pot convertir amb una autovíctima dels seus propis criteris al no volgué passar pel tub  com tanta altra gent acrítica o acomodatícia fa sense capficar-se tant. En una d’ aquestes  efemèrides, més aviat odioses, perquè institucionalitzen la hipocresia de tot un país a escala domèstica dels seus residents, qui no pot aguantar més una situació de solitud cronificada arriba a pensar que no li queden raons per viure i es treu del mig en una proporció estadísticament significativa.

Si ningú m’ estima i no tinc a ningú a qui estimar, què carai estic fent jo aquí? Segurament l’ estima proporciona l’ energia suficient per tapar d’ alguna manera el forat de la buidor existencial. No es que proporcioni respostes als dubtes de l’ existir ni posi amb cel·lofana o emmarcades les raons per les quals viure. Dos o més subjectes que visquin vides completament aïllades es troben desestimats, dolguts i sense esma, un cop ajuntats i recuperant cadascú la seva condició gregària no es que descobreixi raons que abans no tenia, més aviat anestesia el tema perquè deixi de fer-li mal.

La solitud es la impossibilitat comunicativa i empàtica de ser reconegut pel que es el solitari. Aquesta definició fa de molts gregaris solitaris emmascarats. Es pot formar part d’una o totes les efemèrides: no perdre’ s cap celebració familiar, gremial o d’ un club de pertinença i en el fons continuar-se reconeixent no ser ningú realment pels altres encara que hi hagi una reconeixença fisonòmica o nominal.  La psico-sociologia de l’ efemèrides  posa en evidencia la reproducció de rols segons les necessitats que té el grup o la figura amfitriona. Hi ha gent que es incapaç de celebrar el seu aniversari sense publicar-ho  o sense fer  fer participar als seus amics o a aquells que els hi ha atorgat aquest rol. Hi ha gent que es capfica per reunir familiars o amics per fer-la petar. Passar per tals encontres tant en qualitat de convidat com en qualitat de convidador (ocupant-se de les feines pròpies d’ un mànager) deixa balanços curiosos. Es pot participar en la celebració sense compartir converses en profunditat i sense parlar del jo sentimental de cadascú. A l’efemèride el quantum del grup ja va a favor del desapercebiment. N’ hi ha prou que hi hagi una dotzena d’ adults i mainada que dobli el numero total de convidats per estar compartint una estona en un racó de taula sense repassar les coses més preocupants de cadascú. Té el seu interès  antropològic tornar-se atrobar després de 2 o 10 anys amb un mateix tipus de gent sense haver tingut cap mena de contacte ni Informacion durant l’ interval. A l’ igual que qualsevol altre animal gregària, l’ humà necessita saber que comparteix destí,geografia i limitacions amb els altres, dels quals tampoc pot esperar gaire rere la perspectiva de solució del temari personal de problemes a resoldre. Des del punt de vista emocional l’ encontre efemèric grupal no ve a complir cap alternativa sentimental. Com a molt fa de cantera-pretext per fer apropaments a siluetes suggestives ales que suggerir un tu a tu per fer manetes i passar de punyetes.

Les necessitats sentimentals i de creixement personal d’ algú son proporcionades per l’ encontre dual abans que el multindividual. Però no cal suposar-li de tota relació que esta instal·lada en l’ encontre sintònic. El duet pot proporcionar calli-ho i conversa, sexe puntual i un deco vagarós de companyonia i estima però no impedir que cada part vagi mes enllà trencant el seu propi rol. Es possible que la saturació de la vida gregària porti a cercar la solitud, la distancia de la mundanalitat, la separació de la matèria física i del pensament aliè pels maldecaps que proporciona. Segurament el clam de demanda d’ una companyonia es tan mes perentori quan menys s’ hagi passat per experiències intenses d’ amor o convivència. Tampoc es pateix  o s’ ha de patir sempre la solitud com un drama. Sortir a la carretera o a l’ acera significa compartir un espai amb la gent anònima encara que no es parli amb ella. Anar a una Disco o un concert o una sala de cinema son altres formes de compartir espai amb altres humans amb els que es poden compartir mirades. D’ aquestes canteres grupals es fan multitud de contactes. De fet el contacte queda establert des del primer moment que hi ha un reconeixement sensorial de l’ altre: no sols a nivell d’ intercanvi de mirades, també pot ser per la flaire, o un tocar-se  espontani per accident en llocs de densitat. Així com es pot viure tota una vida sense relacions engrescades i reanimades no hi ha vida humana que no passi pel contacte amb l’ altre. Aclarides les coses així caldrà  admetre que la majoria de contactes es queden en ells mateixos i no plataformen relacions sentimental o culturalment interessants. Una comprovació estadística no deixarà dubtes al respecte. Els contactes humans són com passes de claqué que no es tenen perquè repetir al següent ball. Davant de la demanda d’ auxili de companyonia, què es pot fer? Abandonar la pròpia solitud per portar-la a federar amb l’ altre demandant solitari? Fer una teoria d’ aquesta mena per afirmar la tesi de fons que en realitat la humanitat sencera  és una espècie intraincomunidada i solitària? Recomanar les mil i un formes per desmentir això? Regalar una guia de l’ oci de l’industria dedicada a l’esbarjo i l’ entreteniment. Hi ha agències que proporcionen companyia femenina satisfent una demanda contractual per una certa quantitat de peles. Un es pot posar a la via publica i oferir una certa quantitat de diners a canvi d’ una conversa o els  altruistes mes agosarats  poden posar un estand i oferir petons solidaris a qui te necessitar urgent d’ afecte. Dins les polítiques de solidaritat es parla de tiberi, d’ empar institucional, de medicines, d’ intervencions materials però rarament de l’ estima afectiu-física. I es que la intimitat és el més difícil de complaure. Les boques se’ ns trenquen esperant comunicacions de veritat i les ànimes s’ eixuguen de tant plorar per aquestes mancances. El cas es que el solitari lligat en el seu laberint de solitud no sempre aprèn d’ aquesta experiència i tant bon punt troba qui li faci cas, que l’ acaroni, qui el converteixi amb una raó existencial considerable per aquell i de retruc li proporcioni la raó que no havia trobat per viure a aquest, no passarà d’ enganxar-se a una mena de magma superficial de ritus i rols i oblidarà que en el món el que viu molta altra gent estarà clamant la seva pròpia demanda de companyonia en unes formes d’ expressió o unes altres. La callada, la introversió son formes  d’autoexclusió lleu que en la seva projecció major pot arribar al no volgué saber res de la resta humana, com? optant per deixar de pertànyer a l’ espècie.

 

Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: