FLUENCIA TRANSCULTURAL

Sense permís de pas.

Sense permís de pas. El final de la llegenda dels tres xiprers.

L’imatge superba del Castell de sant Marçal es veu des de lluny. Desprès de menjar al bar Sineu  de Serraparera (és un bar de menjars casolans amb pudor de fum però que te una petita terrassa que hi dona el sol o s’ hi pot dinar) una amiga i jo decidim fer una passejada fins l’ edifici emblemàtic de la localitat.  Ens hi encaminem per corriols del bosc, tot travessat una passera sobre un rierol feta pels hortolans ocupes de terrenys  que es distingeixen per tenir reserves d’ aigua amb bidons blaus. Arribem fins el territori privat del Castell tot pujant-hi per una vessant, la que hi aboquen els fems dels cavalls. Li explico a la meva acompanyant el  de la història del Castell i el que representa biogràficament per mi. De nen hi havia anat a jugar a l’ era. La darrera vegada que hi vaig ser va ser uns quants estius per escoltar la Carmina Burana. Mentre fem un tomb tot fotografiant els xiprers  i gaudint de l’ arquitectura i de l’ espai se senten uns xiulets de fons que no li fem cas. Reposem una estona davant la porta de l edifici tot preguntant-nos si toquem la campana perque ens el deixin visitar per l’ interior. Desistim de fer-ho per no molestar als residents tot pensant que  de convertir-lo en museu els hi representaria una entrada de calers i facilitaria l’ accés del voyeurisme cultural.

Quan un parell de quarts d’ hora després ja enfilem el camí de sortida cap a la porta de ferro que dona a l’ exterior, un conductor des de dins del seu cotxe, que sembla anar perdut, ens pregunta, amb notori accent argentí, si sabem on estem. Li dic. Ens diu amb un estil que ens sembla bastant cínic que  és un lloc privat i si no hem sentit els seus xiulets (ah, no sabia que fóssim gossos penso per mi). Bé, toquem el dos, de fet, ja ens estàvem enfilant cap a la sortida i ho fem pel lloc de la porta principal, o als dos costats hi ha forats pel que fa de tanca de bardisses. Recorrem el camí bordejat de plataners, fins las carretera de sant Cugat al punt d’ intersecció amb el restaurant Xercanvins. Ens travessem amb algun altre vianant que també camina per allà mig despistat i després torna les passes enrere al trobar-se la porta de ferralla tancada. Al final del camí dels plataners  el cartell de prohibit el pas recorda que és territori privat.  El nano d’ accent argentí no deu haver fet sinó complir amb el seu deure de lacai. Un detall curiós que algú que ve de les quasi antípodes planetàries et vingui a dir per on pots passejar a tu que has nascut al costat d’ on passeges i que de petit hi havies vingut diverses vegades amb els companys de col·legi en excursions organitzades i l’ entrepà a la bossa. Eren altres temps.

Què diria jo si un veí es colés en el meu pati per donar voltes o cercar la seva inspiració poètica? Li diria que té el bosc, que hi ha parcs, que hi ha el carrer, que hi ha molts altres llocs on anar fer de passejant, poeta, esmaperdut o el que sigui i que no té perquè venir a donar-me la murga amb la seva presència. Es clar que hi ha  una gran diferencia entre el meu petit pati i l’ extensió dels voltants privats del Castell del que parlem. Però i si aquest    sota la meva propietat? El compartiria amb els meus conciutadans? Dies de portes obertes? Instruiria als meus empleats perque no xiulessin als passejants desconeguts? El fotut es que no tinc un no categòric. Les preguntes, mitja vida enrere, les hagués contestat dient que s’ ha de superar la propietat privada i en particular  colonitzar les grans propietats dels grans senyors feudals d’ altres temps. Actualment penso que no sempre el repartiment de  terres va a favor de l’ enriquiment col·lectiu i que fins i tots es deixen perdre per negligència dels nous grups que  o s’ hi dediquen. Això ha passat en experiències comunitàries com Nicaragua. El moviment dels sense terra a Brazil ha tingut admiració social i simpatia internacional. La terra es el primer bé natural i medi de riquesa i supervivència però aquesta no és la qüestió a Europa. Avui dia molts parcs d’ accés col,lectiu són la donació d’ antigues grans propietats privades que els seus amos les van donar a  la ciutat al morir o als quedar-se sense hereus.

Des del punt de vista més concret, el ciutadà ociós vol i necessita espais de lleure i d’ esbarjo, caminar sense trobar-se amb filferro espinós que no li barri el pas. Els del Castell no han posat mai aquests impediments. Et fiques en el seu terreny sense adonar-te’n venint des de la banda de Serragalliners o de la universitat  Autònoma. Les demarcacions no estan tan clares.

La reflexió sobre la propietat privada i col·lateralment sobre el sentit de l’ ús del territori deuria començar des que els humanes van abandonar les cavernes per ocupar les planúries  costruint-se els caus on viure. La totalitat dels problemes humans continuen tenint a veure directa o indirectament amb el factor territorial: des de  la gelosia entre de les parelles que porten a violència domèstica (mal anomenada violència de gènere) als pobles en conflicte per no aprendre a conviure en pau (israelians-palestins com el més  famós), passant, és clar, per baralles entre germans per repartir-se l’ herència paterna, o picabaralles politiques  per guanyar els càrrecs consistorials i accedir a les arques municipals. No és simplista dir, que sota totes les rivalitats humanes  hi ha un conflicte de possessió del territori, és a dir, dels medis, de les possibilitats.  Els grans senyors feudals tenien les gras propietats a canvi de protegir als seus habitants dins les seves demarcacions. Va  ser una de les grans mentides històriques de l’ edat mitjana. No hi havia més pobre que qui s’ ho creia. El  segle XXI encara pateix les distribucions de segles anteriors segons els negocis entre poders que es van fer.

No diré que sigui possible la socialització de totes les terres atenent a la baixa consciencia social per l’ autoorganització i autogestió  responsables dels recursos però continua sent una afront al gaudi col·lectiu no poder accedir a espais de passejada. Proposta pel que queda dels grans senyors feudal: compartir  els seus terrenys amb poetes, pintors, petonejadors buscant la discreció dels arbres, solitaris, get tranqui-la que parla amb els ocells i tot aquest etcètera de supòsits que no fan mal a ningú. En el pati del Castell hi ha xiprers. Una vella llegenda ens va enganyar sobre el seu significat: tenir-te 3  plantats al mas significa oferir aixopluc al visitant.

 

Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: