FLUENCIA TRANSCULTURAL

El descrèdit de la re-inserció

 

No tothom, dins l’ atur o l’ indigència, està en condicions ni amb energies suficients per una reinserció social. El volum de pensionistes i subsidiats ha anat en creixement fins a fer pensar en les dificultats de perpetuació de la societat del benestar.(es parla d’ allargassar el període de vida laboral atenent a la longevitat biogràfica). Hi ha un volum de gent considerable que s’ ha acostumat, a la força, a viure amb mínims o sota mínims. Potser no es tan greu.  Diógenes va dir que els deus no necessitaven res i els que s’ assemblaven als deus –segurament pensant en ell mateix- molt poques coses. La seva estàtua a Sinop pot representar tant la d’ un  savi com la d’ un captaire. Potser la pobresa forma part dels atributs de la lucidesa. A l’ antiguitat hi ha van haver pocs savis que fessin fortuna amb el saber, es diu que tal vegada l’ única excepció va ser Sèneca, i perquè  va tenir el favor del poder perquè recuperés el seu estatus social. Actualment no hi ha cap noticia de ningú que es dediqui a filosofar sota una ombra sense preocupar-se del tiberi, el sostre, l’aparença, el vestit o el clima. Els que podrien ser filòsofs o se’ ls hi podria suposar una certa inclinació a favor del pensament,  deixen de ser-ho acceptant un càrrec docent a perpetuïtat a canvi d’ un sou i de parlar  d’ acord a les normes lingüístiques, també del pensament, vigents. La pobresa és una noció que no ha deixat de ser controvertida al llarg dels segles. Les referències a les diferencies socials han rajat sempre de totes les fons d’ informació de les que s’ ha disposat. Una societat tribal amb els recursos compartits i un suposat comunisme prehistóricament primitiu tindria que anar lligat necessàriament moments de falta d’ emmagatzematges i d’ una vida rudimentària de la lluita per la supervivència en el dia a dia. Tan bon punt l’ estoc va a començar a ser una realitat i la ubicació sedentària va permetre la producció garantida els diferents nivells de propietat i de poder van començar a proliferar. Una antiga teoria per l’ explicació classista, encara en boga, es la de la concurrència de l’ esforç i del treball per l’ obtenció de les coses i de les millores. Qui s’ esforça modifica les seves condicions i de retruc el seu confort eixamplant el seu umbral de recursivitat, qui no s’ esforça s’ autocondemna a la subsistència en condicions precàries quan no a la dependència absoluta del que en altres ,bonament, el vulguin ajudar. La teoria sense ser descartable no ho explica tot. Hi ha altres factors que predeterminen  la continuïtat dins de la pobresa o dins de la riquesa per raons d’ origen de classe. No sempre l’ absència d’ esforç explica la falta de medis. Hi ha qui sense haver fet cap esfor´ç es ric per herencia i qui fent-lo tot és pobre perque s’ ha ensorrat el negoci en el que havia posat les banyes. Cada persona que arriba al subsidi mínim amb el que enfrontar les despeses elementals té la seva pròpia historia draconiana.  A força de mantenir-se en aquesta situació un any rere un altre, un lustre rere un altre, el que era un ajut provisional es converteix en una constant subsistencial i en una forma de vida. El sistema capitalista que és el paradís de les produccions i de les compres no pot entendre que algú sense un salari adequat  que veu en els seus verins un alt standing:,cotxes, viatges organitzats, mainada, elegància, rostres que somriuen i que van sovint al restaurant, accepti malviure amb un subsidi. Viure a la civilització del consum a qualsevol ciutat passa per unes despeses superiors a les que pot cobrir el tal subsidi a no ser de que aquesta aportació econòmica sigui completada amb altres, encara que sigui d’ estranquis, i amb una imaginació per la recursivitat que no tenen altres subjectes que no passin per la tessitura de la pobresa. Aquest malviure pressuposat és el que s’ ha de portar al taller de revisions. Un dels indicadors de la gent amb més poder adquisitiu és la seva possibilitat de d’ adquisició de tot el que ofereix la industria de l’ oci, Un dels indicadors, en canvi, de la gent més pobre que no treballa per compta aliena, es l’ enorme quantitat de temps lliure personal on pot o podria disfrutar del seu oci. Hi ha, obvi, una diferencia entre l’ oci d’ uns i l’ oci d’ altres. El primer passa pels mitjans, el segon per un no fer res una mica imposat.  Es completament diferent tenir-lo en un xalet com segona residencia a la costa i amb una piscina formidable a tenir-lo al costat d’ una cabana feta de llaunes i sense dutxa ni aigua corrent. La paradoxa del temps lliure es que és el mateix tipus de recurs tant per qui ha de treballar molt a una vida per aconseguir-lo i pagar a qui no treballa gens ni mica perquè no te una ocupació a una fàbrica o a una empresa i es passa el dia des de que despunta la claror fins que se’ n va adormir sense fer res, o fent el mínim per preparar un tiberi per sortir del pas com fan milions d’ africans.

Hi ha quelcom de la pobresa que forma part de la idiosincràsia natural del viure i de prendre’s la vida com un procés espontani en lloc d’ un projecte molt preparat.

No, no tothom està disposat a seguir les pautes de l’ esforç dels obrers i dels esclaus moderns per empantanar-se amb hipoteques durant anys. Prefereixen un mínim d’ ingressos i un màxim de temps personal lliure  que no al revés: un màxim d’ ingressos i un mínim de temps personal. Sense preveure la societat totpoderosa del consum es troba amb un fenomen multi dimensionat d’ un sector social desclassat cada cop mes creixent i que barreja des dels inadaptats, que disposaran d’ un o un altre etiquetatge de malaltia mental, als ex revolucionaris que no s’ han volgut comprometre amb el sistema, passant per tota mena de bohèmies, artistes i pensadores per lliure. Els nous Diògenes tenen prou feina en reflexionar sobre el que pinten en el món i el sentit de la humanitat que en buscar feina com assalariats amb llocs de treballs tontos on malaguanyaran el seu temps a canvi d’ un sou i seran condemnats a ser infeliços la resta de les seves vides laborals.

El que els estrategs de la reinserció social no entenen es que a molta gent se li ha caigut la vena dels ulls i no creuen en un retorn a una societat on fer-se rics, triomfar o ser reconeguts per la resta de la societat. Des de la banda del galimaties optimista de la reinserció es proposen treballs per salaris mínims o baixos quant els subsidis poden arribar pràcticament a la meitat o més  d’ aquests. Per que treballar en treballs en els que no es creu a canvi de la frustració personal, de la des ubicació, i una considerable pèrdua de temps personal per una activitat que no complau? La societat del superàvit ha posat en evidencia tota una nova franja o sector social que ja li va bé quedar al marge de la industria, del comerç i de l’ agricultura. En té prou amb la seva paga mensual que per escassa que sigui li permeti fer front a les despeses supervivenciales bàsiques. Hi ha molta mena de pensions i subsidis. Les dades estan publicades. L’ augment de les classes passives és espectacular. A edats pre-laborals s’ accedeix ja a formes de subsidi, les beques per estudiar en formen part. La qüestió es aquesta: amb una població activa minoritària es genera prou capital perquè tots aquests altres sectors pivotants i productivament no rentables puguis viure directa o indirectament. És clar que això és una injustícia econòmica. tothom hauria de dedicar  la part de l’esforç que li correspon per justificar el subsidi que rep però o bé personalment no està en condicions de fer-ho per raons d’ edat  o de handicaps (però part d’ aquestes persones ja han generat plusvàlues per pagar les seves jubilacions) o bé la societat no està en condicions per reciclar les persones en els seus perfils i valors exactes sinó que és fa la inflexible  en els que les volen obligar a uniformitzar.

Pel subsidiat que  abans de que li hagi arribat l’edat de la jubilació acostuma a estar obligat a fer cursos. Se n’ adona d’ una política de reinserció no sols despersonalitzada sinó també escassament replanificadora d’ una nova economia. Tot el que pot oferir el sistema capitalista és una vida de consumistes amb uns valors dins un modus de relació humana artificial, deshumanitzat, trist i superficial. Resulta que topa amb un fenomen no previst: el de la gent sense cobdícia que aprèn a viure amb mínims maximitzant els seus plaers existencials.

 

Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: