FLUENCIA TRANSCULTURAL

El parany de l' anàlisi conjuntural

 El parany de l´anàlisi conjuntural.

Cineas[1]  segons una llegenda[2]  li va preguntar a Pirro[3]  sobre les seves campanyes de conquestes militars. Després d´una sèrie de preguntes les respostes de les quals eren d´èxit el militar va afegir “ara em posaré a descansar”, a lo qual el filòsof li va replicar “per què no haver-ho fet des del començament”?”

 És habitual en els espais de filosofia o de pensament obert, cercar comparances de l’actualitat en el passat llunyà per testimoniar que les actituds no han canviat tant. Tampoc  es cerca referències de tan lluny: pel que fa a les nostres contrades ens quedem 2300 anys enrere a la conca  mediterrània, oblidant-nos de sumeris o egipcis o d’altres fonts amb més dificultats de ser documentades.

El seguit d’esdeveniments; dels quals inexorablement en som partícips sigui com residents, directes o de retruc, en els conflictes; sigui com observadors, passius o actius, ens porta al parany de creure en el miratge de l’evolució política on només hi ha una alternança de rols en els diferents poders. Les conjuntures polítiques siguin d’àmbit menor o d’àmbit internacional són els productes de les correlacions de forces en cada moment.

Examinar els seus principals actors sense entendre’ls com l’expressió pública de les forces que  des del darrera i des de l’anonimat els belluguen és tan com caure en la trola de la mediàtica[4]  i la nociva presumpció de creure que són els líders els que fan i desfan la història  i no els pobles amb totes les seves variables.

El cert però és que la Historia en majúscula la coneixem classificada segons els diferents períodes dels seus magnataris i legisladors  i no tant per altres corrents en el camp del pensament , la ciència o de les arts, o per altra gent destacada en camps marginals o extra polítics.

 Però no és de política del que proposo parlar, sinó de la filosofia de la política. La política en la seva accepció simple es la siyâasa  que en àrab vol dir l’art d’ensinistrar animals[5]. Mentre deixem que els ramaders  de masses juguin el seu paper històric en tant que vocacionals de poder[6] , per alternatius que puguin ser, rumiem la reiteració de la lògica dels blocs enfrontats.

En el moment actual d’escriure aquestes pàgines,  la xarxa d’informacions ens fa conèixer l’enterrament de Yaser Arafat i la buidor carismàtica que deixa per la causa palestina, o les declaracions de Rumsfeld, sense posar-se vermell, de la mortaldat de mig miler de suposats terroristes a Faluya[7] , per senyalar dos fets de l’orient conflictiu; res fa suposar que les coses seran millors, a diferència del que creu Sharon, la setmana propera o les següents i que el món serà castigat  a continuar suportant la fal·lera d’uns en anar de dominants i la fal·lera d’altres en no renunciar a la seva llibertat. Aquesta és la contradicció principal que es dona per tot arreu i la que, al capdavall, fa marxar el carro de la història.

Tant de bo els discursos entre humans no  estiguessin enganxats encara a les beceroles de l’exercici pràctic del que contemplen totes les cartes constitucionals dels països que les tenen.  Des de les constitucions francesa i  també l’americana, que va prendre model d’aquella, han passat més de dos segles sense que el món sigui el definitiu espai  per la concòrdia de les races humanes.

Pel que fa a l’anàlisi d’Europa ha de comptar amb les notes d’un procés de creixement continental, que ve des de mitjans de segle passat i més envalentit en la darrera dècada del XX i amb un futur de superpotència, amb el doble de la població[8] , que podria -o podrà- sino apagar els fums dels Estats Units, sí al menys deixar de ser el seus socis permanents i incondicionals.

No hi ha imperi que sigui etern i els USA no seran una excepció. Mentrestant  fa pagar cara la seva presència al món i el seu nom mou, més que cap altre, a terror i inseguretat. El comú denominador dels dos dins de l’època neoliberal de mercat salvatge no pot amagar les diferències més notòries i tractar de fer un pronòstic del que està per venir.

En la nostra condició de partícips forçats a una realitat abominable, ens és donat -al menys- de fer una reflexió distant i assossegada però no immune ni gèlida, en tant que també som víctimes de rereguarda; o aquest és el sentiment en el que instal·lo aquest article/exposició en tant que és el que més reflexa l’estat del meu esperit.

L’anàlisi de l’estructura social és l´anàlisi de la seva correlació de poders  i en mig d´ella les possibilitats de poder subjectiu per canviar les coses.  De què serveix analitzar el món si no és per protegir-nos d´ell? i cóm protegir-nos sense transformar-lo per què deixi de ser perillós? Així el subjecte contra poder públic és la creuada quixotesca de tots els temps.

Tenim força més paràmetres en comú amb els USA dels que creiem. Ambdues  són societats de culte a l’automòbil i a la velocitat tal como ho va descriure Mirce Eliade.

L’alternativa al sistema capitalista a una banda o un altra de l’atlàntic jo no és el socialisme que es va començar a posar en crisi en els anys setantes. Hi ha  terceres vies[9]  que serà qüestió d’anar indagant i experimentant.



[1] Kineas.Traspassat al -277.tesali, ministre de Pirro.Famós com a diplomàtic i orador.Comparat pels seus contemporànis amb Demòstenes. Després de la batalla d´Heracles fou enviat a Roma, on va proposar infructuosament al Senat, la pau a canvi de la llibertat dels grecs a Italia. Va intentar dissaudir a Pirro de la seva expedició a Italia.

[2] citada per Simone de Beauvoir

[3] Rei d´Epiro.Va concebre l´ambiciós projecte de conquerir Sicilia, Italia  i  Africa. A  Italia va aterrotizar als legionaris romans  amb els seus elefants: fóu la Victoria d´Heraclea  (-280), decissiva però molt cruenta pel guanyador.D´aquí ve el concepte de victòria pírrica.

[4] No confondrem mediàtica amb tothom qui hi treballa dins dels mitjans ni amb telemàtica. L´ofici de periodista és el que fa d´ulls dels llocs i esdveniments on no arriba la majoria de la població i que fa de pont entre el que passa i qui ho vol saber a través de la noticia.La honorabilitat del periodista es la de qui diu  les coses fins el final. La falta d´honor de la mediàtica és de qui les manipula a conveniència de cada demanda conjuntural. La telemàtica és la  teoria i domini dels estris tecnològics per la comunicació a distancia.

[5] referència presa de José Antonio Marina y María de la Válgoma a La lucha por la dignidad. Editorial Anagrama.Barcelona  2000 p.103

[6] No exents del perill, i delicte, de traidoríes, tal com ho va assenyalar Lluis Xiniranchs en La traició dels líders.

[7] A Faluya se la considera una ciutat bastió de rebels. Allà on l´exèrcit USA veu un focus terrorista hi ha la reacció lògica d´un poble envaït que es defensa com pot contra l´invasor criminal. Allà on compta cadàvers de terroristes hi ha població civil assassinada a mans dels seus criminals que, mira per on, són soldats que encara creuen en que van de pacificadors.

[8] la UE compta amb uns 450milions de persones.

[9] Darhendorf,Ralph, Socióleg i   economista británic. Per fí algú ilustrat ha tractat de col.locar el debat en un més enllà de la divisió clàsica -i manipulada- de dretes/esquerres. En el lloc d´una tercera via proposa les 101 que poden coexistir sent aquest número una manera de descriure un paràmetre quantitatiu indeterminat. 

Comentarios

No hay ningún comentario

Añadir un Comentario: