FLUENCIA TRANSCULTURAL

Desig de diferència.

Escrito por jesusricartmorera 11-06-2007 en General. Comentarios (0)

Non solum, protagonitzada per Sergi López  amb coautoria de Jorge Picó i dirigida per aquest. Un sol actor pobla d´innombrables personatges l´escenari. El que en un pricipi sembla impossible va quedant superat: no es té la sensacio de´assitir a un monòleg sino a un diàleg continu entre diverses personalitats que comparteixen un espai però són d´una característica curiosa, totes se semblen, totes son elles, totes son el mateix. ¿El mateix? No les diferents veus i veuetes diuen que no, reclamen la seva diferencia, encara que l´aspecte extern sigui semblant.  El desig de la diferencia es baralla amb l´imperi de l´estandarització. Tan se val l´argument, l´actuació s´auto-recrea, es reinventa a cada pas, deixa sentir totes les veus amagades al fosar de les represions. Ben mirat ningú està sol. Pot parlar amb els fantasmes que l´habiten, amb els personatges dels seus somnis, amb els que recorda de les noveles llegides, amb els seus avantpassats, amb els seus coneguts als temps de l´escola, amb ell mateix...Només cal creure-s´ho.

L´individu no existeix, és una noció de mentida a conveniencia dels administradors que compten conjunts poblacionals o nòmines o agrupacions. Un mateix subjecte viu diferents rols, fa diverses coses, es mou per moltes bandes, pot tenir uns quants noms, nicks, àlies o referències. Un individu és indefinible. No se´l pot tractar com un conjunt d´organs i pensaments ficats dins d´un perímetre epidèrmic que li fagi de sac o contenidor. Un individu és un univers i com a tal té planetes, estels, satèlits, cometes, galaxies,..té tantes coses que es fan indestriables. No té temps d´avorrir-se. És un continuum genial, una productora pulsional d´experiments i experiències. No cal quie sigui hiperactiu per fer-ho. El moviment continu en el cas de l´actor de la representació i talment en el de cada actor en els carrers ifluxes de la vida porta a representar una pila de personatges. Afortunadament l´administració pública ha creat el concepte de persona o raó social i cada subjecte enregistrat en els fulls de control dels arxius d´un estat és considerat com un sol contribuent només. Diem-ho ensecret i que no se sàpiga la veritat plural de cada èsser, tan bon punt com els governs se n´assebentin creixeran cosiderablement les taxes i els arbitris. De moment no hi ha cap moció de llei que proposi pagar per cada personalitat, personartge, gest, rol, actuació, nom, idea, disseny, tesi i teoria que un subjecte tingui a bé generar. Molt em temo que hen fet tard. Avui es cobra per tot i també es cobra pel que està encara per fer.Posiblemente elspares del futur, nousengendradors de víctimes potencials que vinguin a compartir l´espai terrè hauran de pagar pels fills no nascuts abans de concèbre´ls. Tot sigui per la follia existencial! De moment, la pluralitat de personatges en un sol conglomerat de nom-cognoms permet no estar sol La solitut és una ficció. Només fent reconte dels microorganismes sapòfits que habiten els budells, les mucoses i la pell humanes un indiviu intel.ligent sap que no pot romandre sol. Es pot entretindre en garlar amb uns i amb uns altres. Si això no li va bé, es pot inventar tants personatges com li vinguin degust. No cal que se citi amb ningú per anar a fer un vol, anar a un espectacle o anar a un tiberi. No és sospitós que a les hores socials, tothom vagi acompanyat? Tant méscuriós quan els espais defarándula demanen generalment silenci.Si a un concert s´hi va escoltar, també a un cinema, a un teatre ...per què és necessari anar-hi acompanyat? Per comentar el tema a lasortida?No,estàdemostrat queel comentar idel quesñ acaba de vdeure o escoltar no dura més enllà d´un parell de minuts si es que es té a bé dedicar-los. No,lagent va acompanyada per lluïr un concepte: el de que no està sola. Però no hemdit que un individu mai està sol? Si canvia le seu xip, sap que a la sortida del seu espectacle pot parlar tot elque vulgui amb els rols que porta ficats a dins. Pocs intrèpits fan això de parlar sols pel carrer, però sempren´hi ha algú que alliçona magistralment fent-ho. Bé, darrerament, els mòbils permeten que la gent maig sempre estigui engantxada a una conversa sigui de la mena que sigui. Tenir algú amb qui parlar o per qui estar acompanyat forma part de l´estatus.

Amb Non Solum descobrim que no ens cal ningú per estar acompanyats. El problema de fer interaccions amb els propis personatges és fer una diferencia clara entre tots ells. Quan tots s´assemblen com clons i a més comparteixen el mateix nom la cosa es complica. Cada semblant li discueix a l´altre l´autenticitat del jo. El desig de la diferencia es fa volcànic.  Ningú pot sofrir ser una copia de ningú. En prou feines un se sent còmode si veu que algú altre a la platja porta un banyador idèntic al seu o es topa a la discoteca amb algú que porta la mateixa camisa. Bé, això és un dir de que ningú ho accepti. De fet, quan un poder imposa el tratjo-Mao o el caqui-verdós-merdós de l´exèrcit de terra, el soldat acepta que tota la seva diferencia quedi en l´etiqueta cosida que porta el seu nom, i avegades ni això. Les forces de l´estandarització són robustes. Aparentment, tothom és molt semblant encara que pels carrers serpentejin bigarrades cues multicolors de personal altern. Una mescla de despropòsits conrea la cultura actual: d´una banda, el reclam de la diferencia (“jo sóc jo i ningú més”, diu cada nou-vingut amb veu huracanada); de l´altra, la comoditat de passar desepercebut, de ser un mes a la vorágine de la massa, de no destacar-se en res, de ser discret, anodí, panxacontenta, ordinari, superflu i excedent. Si el sistema no esfixa en tu no hi ha res del que temer. Ara,tan bon punt algú deixa de ser un neci engolit per l´estandarització  corra el perillde rebre clatellades. Des que sabem que no estem sols qualsevol en el seu retir espiritual se´n du una pila de personatges amb els que podra ver-la petar. Després de moltes hores dexerramecaprobablement perderà l´oremus de qui es qui. Això no té massa importancia. És que hi ha algú que faci valdre realment el seu pensament –estri que representa el seu jo més veritable- fins les seves darreres conseqüències peti qui peti?

Vistes Zero

Escrito por jesusricartmorera 11-06-2007 en General. Comentarios (0)

La finestra  que no dona enlloc

Muntatge d´escena fixe i representació d´una sola tirada, tal com acostuma a predominar en el teatre no-clàssic. Una parella gran està asseguda al terra de la cuina amb els focs i forn de la cuina de butà oberts per ensumar el gas i morir expressament. Són els inquilins per cinquanta anys  d´un apartament vell que els fan fora per rentabilitzar l´espai i vendre´l. Abans d´abandonar-lo prefereixen morir. Una altra parella arriba a prendre possessió prácticament del lloc d´acord amb l´administrador. Es tracta d´una parella peculiar, ell és de caràcter violent i insegur amb tots els tics del masclista, ella és inocent i de bon talant que per edat podría ser la seva filla. Des del primer moment la finestra resta  tancada. És un objecte de referència i de mirada. La finestra dona a un cementiri i -d´acord amb la representació- dona al pati de butaques que ocupa el públic. L´escenari conté dues escenes en paral.lel tota l´estona: la de la parella suicida i la de la parella que es ve a instal.lar. Se suposa que els uns estàn a la cuina i els altres al saló o més precissament els uns han estat suicidant-se poc abans de que arribessin els altres.   Això no queda aclarit ni fa cap falta. És la coexistencia de dos discursos diferents sota el mateix sostre amb dos tipus de protagonistes diferents amb interessos divergents. Els uns han estat fets fora implícitament pels altres, és a dir per un mercat emergent en contra d´un altre obsolet. Mentre la parella que acaba d´arribar es remira i repensa la conveniència de quedàr-se´l comprant-lo, hi una petita desfilada de gent que els hi truca a la porta. Un àrab que també el pretenía i no té on anar-se´hi instal-lar; el veí de replà, un fatxenda,  que té les claus de l´apartament i que entra imposant el seu poder per la via directa del xantatge i tracta de violar a la mossa allà mateix amb la vacil.lació del seu company; una puta a domicili que s´equivoca  de porta i juguen una estona a la possibilitat d´un econtre a manera de trio per una altra ocasió. Amb aquestes visites la mossa fa de nena i d´absolutament voluntariosa tractant d´ajudar a l´àrab i a la puta i se´n fa creus de que el seu noi no l´hagi defensada del veí intrús. El seu company, materialista confès,   està disposat a sacrificar-la o vendre-la a canvi de poder-se quedar amb aquella propietat sucumbint al xantatge o pressió que li fa el veí. El desenllanç final es el de l´asfixia per inhal.lació de gas i la mort de les dues parelles per separat però barrejades escènicament. A l´últim moment entra el veí desaprenssiu i viola a la mossa ja cadàver.

És una historia sobre el territori que el seu creador presenta com un vodevil però que té més de drama, des del principi fins al final. Concurreixen dos discursos principals: el de l´ànima venuda per un tros d´espai dins la ciutat en el cas del company de la mossa i la renuncia a continuar amb la lluita a fora si aquest espai és arrebatat per la industria especulativa dels immobles en el cas dels desnonats.

En quant a la interpretació  es denota un excés d´estridència verbal en el cas del que he qualificat com masclista però també en la mossa. Quan el texte de suport d´una escenificaicó és prou potent no cal anar a la sobreescenificació que aquí es desplega. La historia no presenta tant un argument desenvolupat com una concurrencia de circumstancies: una emergent i una altra degradada amb una pila d´intervencions terceres dels aprofitats. Es la presentació déstats emocionals. La parella gran prefereix morir abans de perdre les seva ubicació que té el poder de les senyes identitat i la parella que s´instal.la representa que el territori privat té més importancia que res incloent la persona, la cosa està per damunt del vincle personal. Saul Bellow  li feia dir al seu personage Herzog que l ínstint territorial és superior al sexual.

La parella de desnonat no vol perdre laseva casa abans de fer-ho prefereix perdre la seva vida. L´actualitat urbanisgtica presenta de quan en quan casos de persones no disposades a abandonar les cases on hi porten visquent dotzenes d´anys[1] per permutes per nous habitatges encara que sigui més moderns o millors. Aquesta opció, perfectament respectable i accepable, demora processos de modernització -que així s´anomenen- per ficar-hi nous blocs d´apartaments. De cara als especuladors de terrenys aquesta gent gràn posa un fre aldesenvolupament, de cara als propis veíns qui es nega a lapermuta saboteja els guanys que els altres estan disposats a acceptar.

La reflexió sobre l´habitatge no està encara conclosa. L´emmagatzament de persones és u ncriteri que està pel damunt d´una psicología social de l´hàbitat que procuri les condicions per la realització existencial dels habitants d´una zona poblacional. La lluita rabiosa pel territori ha estat de sempre  i no tenir espai privat és tant com no tenir espai vital.

A La Finestra tancada[2], la directora,Carme Portaceli, va més enllà que l´autor al detectar el deliri d´un món  que al traslladar-lo a un escenari pot ser interpretar d´una bogeria major de la realitat de la que ha sortit. Abans potser era inenarrable, avui té categoria de normalitat, el pis-presó representa la vida presó tal com es viu. La comedia o vodevil que en veu l´Agusti Vila, potser se li ha escapat de les mans dient més del que pretenia dir. El més fort és que l´adaptació d´aquesta tesi a altres àmbits socials és que pesa més l´afirmació d´un domini que l´ètica enel tracte humà.



[1] Un cas és el de les cases Barates de 9 barris rere el parc tecnológic a la vora de Lluchmajor de Barcelona.

[2] A la sala petita del Teatre Lliure.

Trece Rosas

Escrito por jesusricartmorera 11-06-2007 en General. Comentarios (0)

El documento histórico a escena.

13 rosas.Teatro del llamado de vanguardia o de sensibilización que se llamaba antes. Escena minimalista. Acompañamiento musical con un violín, una campana y un instrumento de teclas y aire, 5 actrices.  Es la historia de un grupo de mujeres jóvenes, casi niñas  que son encarceladas tras el asalto de las tropas franquistas en Madrid durante la guerra civil. Son finalmente juzgadas y todas ellas menos una que no es mayor de edad son condenadas a ser fusiladas por la acusación de rebelión militar. Es la historia de unas chicas que cometieron el delito de defender su ciudad y su pueblo contra las tropas golpistas y acusadas por el delito que éstas y solo éstas cometieron, el de alzarse contra la república legítimamente constituida.  La que no es asesinada contra la pared es la encargada de mantener la voz de las que le arrebataron. La historia gira en torno a la sensibilidad. Hay gente que aprende en la vida a matar y otra gente que aprende a morir. Un bello discurso sobre como seguiría siendo la vida después de ellas.

El tiempo de la escenificación es cadencioso al principio. Superávit de movimiento para tan poco texto. Recitado en clave poética. Esa lentitud deliberada crea una situación tensa en el espectador. La escena transfiere a la platea un estado de ánimos: el de la incertidumbre.

Teatro político en cada uno de sus minutos. Un documento histórico llevado a escena en el que aparece la idea general de los celadores, la cárcel, el tribunal militar, las cartas de los familiares de las presas y la carta final pidiendo clemencia al generalísimo. No hay más nombre histórico que ese y el de los nombres de las presas fusiladas. No hay nombres de los responsables, no hay solicitud de justicia, tan solo la exposición triste de un hecho imperdonable, entre otros muchos de aquél lamentable contexto histórico.

Un tipo de teatro que hiere la sensibilidad del espectador incluso 66 años después de los acontecimientos relatados. Ante esta obra y otras de este tipo cabe preguntarse por la función del producto cultural que cumple una función de concienciación. ¿De qué sirve la conciencia para activar al sujeto que la tiene? ¿Lo lleva a la acción? Tras la escenificación o paralelamente a ella, alguien mueve los hilos para reaveriguar los hechos. ¿Queda alguien en vida para pedir perdón? Sirve la memoria histórica para que los neófitos de aquella saga de asesinos reconsideren las implicaciones de sus visiones de la España fascista?

La acción teatral no responde a esto, tiene suficiente con exponerla y con trasladar el sentido de la impotencia de los protagonistas reales a la sociedad del espectáculo.

L´home i la faula

Escrito por jesusricartmorera 10-06-2007 en General. Comentarios (0)

L´home complagut que explicava faules. 

Acababa de complir la cinquentena.Xifres majors.Tenia tot el que podia desitjar un home de la seva edat i posició. Cases, cotxes, relacions i ingressos suficients. Es podia permetre tres periodes de vacances per any, generalment a l´estranger. No tenia l´obligació d´anar a cap oficina o a dirigir cap empresa per fer els beneficis. Era l´únic amo de tot el seu temps que emprava, com corespon a un aristòcrata, a conveniència dels seus desitjos. La seva passió principal era passejar i parlar amb qui espontàniment coneixia pel carrer o amb coneguts que hi coincidia.Visitava amb escassedat algú o era visitat per ningú. El tarannà català no estava per aquestes mariconades, si se´m permet una paraula ofensiva però  que ara escau bé per aquesta paròdia. Era un bon jan  complagut amb tot el que li tocava viure però completament descregut pel que fa a cridòries, polítiques, religions o jugades de dominó.

La porta de casa seva a penes hi sonava el timbre si no era per equivocació; la seva bústia gaire bé mai hi queia cap postal o carta personal, només factures i correu comercial indesitjable.

Podriem dir que es tractava d´un home perfectament ajustat al seu temp, al seu cos  a la seva biografía. Si  tingués mirada de sastre diría que era una camisa entallada o un tratjo de  festa a la mida. Un home  senser, que se´l clisava en una primera mirada. Els kilos quasi justos amb algun de  més per donar compta de que anava ben atipat,  ulleres de montura, el diari sota el bras, un mercedes al garatge que apenes feia servir, una esposa elegant que feia les comèdies verbals per ell i que anava cada dia a cal flaquer no per fam sino per garlar i un gos pastor alemà que li remenava la cua i le deia guau guau quan el treia els matins i els vespres a donar un volt pel barri. Ah! m´oblidava de dir que  el gos:era el seu autèntic còmplice i l´únic amb qui tenía un veritable contacte d´intimitat, per allò de recollir-li les caques dures amb la mà enfundada de plàstic transparent d´acord a les ordenances municipals. Pel que jo sé i puc explicar  la intimitat no anava més enllà cap els racons de la zoofília. Tot podría ser, però no deixaré còrrer la imaginació, encara que sempre que veig un home fet i dret amb un gos que pesa tan com ell no puc per menys que sospitar una secreta relació amorosa. Ja sabem que les relacions extramatrimonials estan prohibides fora de les llars ben-estants. La mentalitat d´època prohibeix que el marit o l´esposa fagin exploracions genitals més ennlà del territori corporal del company o companya;però res es diu sobre altres activitats sexuals amb animals de companyia. El que més tem la societat és la cornamenta no la depravació.

  Satisfet amb la seva vida no li quedava altra cosa que continuar engantxat com una lapa al cicle existencial del dormir, aixecar-se, passejar, menjar, evaquar, garlar no importava de que ni amb qui, tornar a casa,  entaular-se dir-li sí carinyo  a l´esposa, mirar la tele i tornar a dormir i així succesivament.  Alguna vegada havia  rumiat que hauría de ser un infeliç o un desgraciat penitent per aquesta mena de vida ordinaria pròpia dels pòtuls que no saben fer res més. Però ara que s´hi trobava enlloc d´entristir-se era d´allò més feliç. Potser era tonto i la seva limitació intel.lectual no el permetía accedir a la consciència del drama? què més  donava? Ell s´ho passava bé.Força bé. Vet aquí que aquest prejubilat, ociós, recollidor de les  inefables caques amb les que topava cada mati, tan les del seu pastor-alemany com les d´altres gossos del veïnat els amos dels quals les deixaven dalt la gespa perquè els nens que hi anaven a jugar s´empastifessin; era un formidable narrador d´acudits i relatas fantàstics. La colla de la que formava part en el parc amb altres conciutadans reunits per les assemblees de les seves mascotes estava encantada amb la imaginació prodigiosa d´aquest home complagut d´ell mateix. Tohom li tenia una secreta enveja per ser tan feliç com era. Parlava de tot i sempre reia. Si no tenia res de que parlar, s´ho inventava. El líder és abans de res algú que ho sembla. No ineressa si spa molt o poc, el quede veritat crida látenció es quan fa patxoca, impsota la veu i explica fantasies com déu mana. No hihatanta diferencia entre un xerramecaire que amb paraules sense comptar no diu res del´altre món que un capdavaner de la huistoria que porta les masses a munt i avall perque es barallin les unes amb les altres i fer creure als historiadors quie son els mànagers dels interessos comúns. explicador de faules de carrer és un Napoleó frustrat o un Dario a laz recerca d´emocions fortes. El nostreprotagonista quan passejava a l´Ernest, el seu gos, li feia les més grans confidencies que mai s´atrevia a fer ningú, tampoc a la seva muller.

-Mira tu,ja hem begut oli. La vida ja está llançada com una moneda al pou dels miracles.Jo sé que no sóc ningú malgrat la meva fortuna, un bon retir i una tranquil.litat. Només em queda passar els dies i els anys fins que la terra m´engoli. L´Ernest, és clar, no es perdia detall i esperava cada pausa entrefrase i frase per remenar la cua.però això quedava en secret ell anava d´home gran, tant perque la seva corpule`ncia li ho permetia com perque necesitaba la seva dosi d´auditori diaria.No tothom li feia cas, es clar, però la majoria ja els hi anava bé aquell xarraire que les hi soretia gratis i ben mirat, còmode, perque sempre explicava coses suculentes.

  De fet es presentava com el senyor Esquerra, senyor de les fàbules, inventor de paraules. Quan li preguntaven de què havía treballat, ho ventilava amb una frase curta: he estat empresari. No deia de què ni a on. De fet, les seves indústries encara rotllaven  abocant productes al món que ningú necessitava fets per obrers que necessitaven creure´s que feien treballs útils per guanyar-se la vida. El senyor Esquerra no en volía sentir  parlar dels negocis, ni dels seus ni dels de ningú altre. El món de veritat no era els de les pàgines de la borsa, on per cert hi tenia batllant un bon pico de calerons, o a les pàgines de l´economia;tampoc estava en el que deien les figures de la galeria pública que no paraven de repetir-se i xupar càmara. El món de veritat estava en el carrer, en els barris, en el dia a dia, a la casa particular de cadascú:veritable mausoleu de la intimitat.  Per això ell, enlloc de ficar cullarada en les converses dels demés per discutir o replicar el que es digués, ocupava des del principi el lloc mestre de cada encontre; d´aquesta manera s´estalviaba sentir eterns monòlegs de gent assustada per  les seves tragèdies vitals o amb els ais permanents  al cor per perdre la feina o per no poder assolir elevades factures o inesperades. Inevitablement les converses anaven de gossos en una primera fase: qie si “avui no ha menjat, es troba malament, està en zel” i coses per l´estil. A una segona fase es parlava de política o d´aquest i d´aquell.Al senyor Esquerra li semblava tan de mal gust parlar dels politics com dels veíns. En els dos casos es tractava de personatges no presents i passar-los per la pedra li semblava poc edcucat. A ell tan se li enfomia el que fés el món i les  tragèdies mundanes, sempre que els focs i els tornados no li espatllessin la migdiada i  la tranquil.litat.  La vida en general era massa avorrida i trista per parlar-ne;és per això que va anar perfeccionant un  mètode infalible: la faula. Però no la faula per treure´n conclusions morals, sinó la faula per la faula. Fabular aquest era el verb. Fabula que algo queda, deiz com slogan. Si de la vida hi havia poc que parlar el millor era inventar-la. I és així que aquest home complagut tenia a la seva clientela auditiva sense perdre´s detall de totes les coses que deia.Si algún dia tinc temps i ganes faré un recull de totes les seves anècdotes, no cal dir que la majoría absolutament  falses, però tan bén dites que tothom se l´escoltava amb devoció. A vegades es veia una rollana de gossos i persones escoltant-lo amb passió. Tant els uns com els altres s´asseien sobre la gespa i escoltaven atents. Era l´enveja del barri. I ell vinga que garlar. Si alguna vegada la gent perdia el fil perque algú enraonava amb el del costat,immediatament l´Ernest, en plà molt heavy alemany, feia una bordada pequè tothom recobrés l´atenció. No era un gos policia, entenem-nos, era una pastor alemà que li emprenyava que quan el seu amo parlava se li interrompés.De fet preniales seves propies decisions. Elsenyior Ezquerra, li feia un ssssss, perque es portès bé i ell reprenia el fil del relat amb la llengua fora.

El senyor Esquerra feia les delicies del veïnat que s´aplegava cada tarda al seu costat cap allà les 6 quan les escoles havien plegat. La seva fama va anar més enllà de la gent que tenia gossos i és així que va començar a anar-hi mainada a escoltar-lo i altres veins que amb el pretext de passetjar pel park s´hi acostaven a ficar-hi la orella. També hi anaven els vells, segurament el seu públic més fidel, doncs després de fer la seva rondalla pels containers, van agafar el costum d´anar a escoltar al contista. A ell tan se li enfeia, parlar per deu que per cinquanta.Però la cosa va arrivar a un moment seriós quan un dia hi haia mes de cent persones esperant les faules del senyor Esquerra. Algú va dir aquell diramb segones intención. Allò dels dirs delsenyor Esquerra,ESVA abfreviar per dir els discursos de l Ezquerra  i ja per sempre més va quedar com dita popular.El discurs de l´Esquerra eren els contes del senyor Esquerra atés que d´esquerra política ja no n´hi havia enlloc però al seu públi li feia gracia fer servir deliberadament aquest malentès. Al senyor Ezquerra no li interesaba la política, ni la ´d uns ni la d´altres. Considerava una intromissió a la seva vida personal topar-se tantes vegades cada dia i cada setmana,amb polítics i moralistes que li deien què tenia que pensar, quècreure, què votar i què escoltar. Ho va enviar tot al pot de les deixalles.  

Doncç bé, el senyor Esquerra que tenia la ma trencada per fer creíble el més impossible anava enfilant i reenfilant tot el que se li acudía, sense tenir cap mena de por en contradir-se. Confiava en la seva memoria i tractava de no canviar els atributs dels personatges que anava presentant en els seus relats, però quan cometia algún enrror, ja ho arranjava sense cap pena. A lafaula com a la vida real no apareéis cap personatge completament acabat. Si a la realitat se li dona a tothom una darrera oportunitat perque es faci bona persona a la faula encara més, on el creador de fetgs i actes es qui s´ñ ho ha inventat i n ocal acudir a l´administració de cap rectoria ni ésser superior per demanar renaixences o currículums vitgae per encàrrec.

Alguna vega algun nouvingut a aquestes xerrameques de les tardes i capvespres, que advertia alguna contradicció en el relat d´una dia i la seva continuació a l´endemà, al volguer-li fer veure, tothom feia schssssss!, perquè no interrompés. La paraula del senyor Esquerra no era discutible. El maeix que la d´un gurú, la del pare sant, la del cap d´estat o la del farmacèutic. Tothom estava encantat amb la seva fabulació i tothom volia tornar-se´n cap a casa amb un conte o un tros de conte,b doncs n´hi havia d´alguns tan llargs que requerien d´hores i hores, ben entès. Els més apassionats van descobrir que al tornar a casa ja no tenien necessitat d´engegar la tele (els més radicals la van prohibir com estri de consum domèstic)i explicaven a les seves parelles i families la hisoriaque havien aprés aquell dia. Unavegada s´hiva acosgar unperiodista de la premsa local per ficar-hi el nas. Va apuntar la idea que aquellaescena era admirable i que allà es practicava la cultura oral. Una altra dia va venir un altre periodista d´u ndiari regional. També va repetir això de la cultura oral. Més tard va anar algu amb una càmara espia per enregistrar tot un conte. Aviat algú altre el va penjar a internet. Les faules del senyor Ezquerra corrien pel món però ella ni se n´assebentava. El cert es que era un pou d´imaginació, la viva estampa de quiviu de les paraules y encara millor, de qui fa viure els demés amb elles.

 Poc a poc la gent del  barri començava a parlar del senyor Esquerra i del seu gos Ernest com veritables herois del carrer, en lloc de parlar d´Asnars i Berlusconi, veritables impostors de la Història o altres histories sense vers. Vet aqui, que les teles van començar a deixar de fer-se servir en les seves hores de programació per imbècils i a les sobretaules es comentava o s´explicava el conte del dia. DEls mebres de la familia que no podien anar a escoltar el discurs de l´Esquerra enviaben a algú altre perquè els hi digués. Es feien trucades per telefon elsuns als altres  per saber quin conte s´avia explicat o com s´havia acabat. Els més esbojarrats havien trucat a l´esposwa del senyor Ezquerra perquè els h ifés cinq cèntims. Alguns ambno massa crèdits en ´assignatura delrespecte l´ahavien gtrucat de matinada perque els hi expliques quin haviaestat el conte deldia i quien seria el proper.

-encara no el tinc decidit, deia l´home sense enfadar-se gaire per haver-lo tret del son i dedicant mitja hora llarga per explicar via telefónica el conte. Un programa de radio havia utilitzat aquest procediment per enregistrar laseva veu i portar elseu relat per tota la geografia de la seva parla.  En fí la cosa va començar a prendre caire de fenomen extraordinari. Cada dia hi havia una multitud asombrosament creixent.Entre tots van fer una col.lecta per comprar un equip de megafonia perque el senyor Esquerra no forcés la seva gola. Aviat venia gent dels barris del voltant i fins i tot de l´altre banda del poble.

Com no podia ser d´una altra manera, el tema va arrivar a oides de l´Ajuntament., que en primer lloc va enviar uns espies d´amagatotis per saber el que es feia allà. Antics memb fres de la Brigada d´investigació política, ja jubilats, també anaven per propi inerès per assebentar-se de que s´estava tramant. El senyor alcalde, algú de somriure no massa agraciat i un vocacional del poder per passar als llibres d´història de la posteritat  per a infants maleducats, se´n feia creus de que el personal veïnal fos capaç de manteneir assemblees diaries,que ja anaven pel mig millar de persones únicament per escoltar faules. Certament era un misteri. La gent es va cansar d´anar a actes polítics, manifestacions i altres monsergues reivindicatives i en canvi era capaç d´anar a escoltar a un discurs completament imaginatiu. Esdiria que allà hi havia un avi explicant historietes i una pila de marrecs in babia.  Com que la cosa anava a més,  les factures d´elecricitat de les cases van baixar, també el consum d´aigua perquè la gent bebia l´aigua de la xeta de lafont. Els negocis de les rodalies van començar a veure en perill els seus beneficis. Alguns van començar a tancar, ja que la sevaclientela disminuia prodigiosament. Alguna gent va començar a creure´s que l´única realitat era la del conte, diferents companyies de subministratemnts van ficar el nas a l´assumpte tot preguntant, com es que aquella localitat es feia menys consum dels seus productes. També es van queixar les botigues de roba i les sabateries. Tothom que perdia clients o veia disinuir les seves vendes va començar a sospitar que això podia estar conectat amb les tardes del  conte.

El senyor Esquerra sempre parlava amb el mateix tó com si encara dirigis el seu relat a la mitja dotzena dels primers veins que s´el van escoltar. Ara que ja tenia un promig d´uns setcents entre petits i grans tenia la mateixa gracia de sempre i la capacitat de convicció.  No acceptava aplaudiments ni suggeriments.Ell era un garlaire i `punt. Tampoc va entrar en fer consideracions del que s´estava derivant perl fet de fabular com curiositat innovadora. No se livan pujar els fums al cap i no va concedir entrevistes a becaris de diaris petits però tampoc a un conegut presentador de la televisió catalana que el volia dur a un plató per preguntar-li d´on treia la seva imaginació.

Si algu volia saber o avariguar alguna cosa tenia que personar-se al parc de les seves trobades. Qaun ho feia es tropava amb l´Ernest el qual el sotmetía a un ensumament d´expert a resultesde laqul el deixava apropar o no al mestre. Tanta gentada produia alguns inconvenients. L´Ernest tenia una certavergonya per fer les seves deposicions i a la gent li semblava poc adeuqat per un líder que continúes amb el mateix rutal de sempre dágafar les caques amb la seva propia ma embolicada de plàstic. És veritat que el senyor Ezquerra a vegadescomneáva a explicar la sedvafaulasense que s´haguesdesprengut de la bossa de l´excrement i de sobta aquesta la feia passar entre lesmansdels assitens perquèarribés fins la paperera més propera, ja que ningú es podia moure sense destorbar al del costat.

Les faules del senyor Ezquerra podien durar entre una i tres hores segons lacantera imaginaria d´aquell dia. Ningú es movia dleseu lloc per no perdre´s detall. L´aspedcte era imponent. Res a veure amb aquells congresos que la gent s´acostuma a entrar i sortir al mig de les conferencies o amb aquells megarecitals d´estrelles del pop en que la meitat de la gentada s´ho va a trobar no per l´efemèrides sino per la mateixa expectància que genera.

Quan l´audiència del senyor Ezquerra va ultrapasar un parell de milers depersones, l´ajuntament va proposar fer servir les instal,lacions del poliesportiu. A l´Ernest no livaagradar gaireaquest canvi, tampoco a l´altra colla de gossos. Això de no estar en el parc ho consideraven una traició als habits diurns. El seu amo elva convencer.

-mra, noi, ben mirat, ara de cara l´hivern ja ens vabé un aixo pluc. Tu i elsaltres gossos disposeu d´un pipi can a l´entrada i també podeufer el de sempre escoltar. Dit i fet. A partir d´u ndeterminat dia la gent es va començar a reunir al poliesportiu.Cal senyalar que els assitents entraven casi de puntetes i quasi ningu i feia tard. El polispesportiu vafer més heterogénia l´assitencia. Junt als passejadors de gossos, als jubilats i prejubilats, i algunes nens de col.legis públics, a part dels gossos, que havien conformat el públic habitual,ara a més hi anaven els estudiants de la facultat de comunicació del campus per aprendre a relatar,els politics municipalsdesprés de les reunions de consistori, el personal voluntari de la Creu Roja, els sociòlegs estudiosos de la concordia popular i un nombre indeterminat d´ejecutius d´empresa que feien de la seva escolta un espai de relax. Un més després les cinqmil places del poliesportiu es van fer petites. Gent de localitats properes s´havia acostumat com ritual diari a anar escoltar cada tarda al senyor Ezquerra. Ell feia com sempre. Sortia a passear a l´Ernest, saluda a un i a un altre i es posava parlar. Sempre com si estigues amb la colla de sempre. Laresta de la gent només era in globus inflan-se.No li veniagens degust canviar d´habits. Passar del parc de barrial poliesportiu ja li va semlbar una cosa massa extrema, quan el consell comarcal va ceclarar aquest fenomen patrimoni de la humanitat i va decidir crear una nov a instal.lació espot dir que ningu es va entgerar fins quela obra ja estava feta. La instal.lació era moderna. Superava les magnituts dels més moderns estadis de footaball. El senyior Ezquerra s´hi trovaba massa petit al punt mig del camp de gespa però si va avenir. L´Ernets no hi estava d´acord però la seva devoció a l´amo s´imposava.

Cada tarda, com sempre, elsdos anaven afer un rio i despréss´encaminaven cap l´imponent edifici- Abans d´arribar ja esperava la concurrencia. Nomésveure´l es feia unsilenci sepulcral. Ningú feia cap protocol, cap presentació, res de res, el senyor Ezquerra començava a parlar. Aviat tot el país n´anava plèd´aquest fenomen. Elsprogrames de radio i televisió se´n feien ressó. Es van crear seccionsespecials per resumir els contes del Senyor Ezquerra. Van començar a sorrit artricles iteories sobre aquest noufenomen mai enregistrat per la historia amb aquesta envergadura.

La gent preferia anar a escoltar els contes d´aquell prejubilat que als líders assenyats del país. El colmo va ser quan un dia entgresemana la gent majoritariament va preferir anar a escoltar el conte del senyor Ezquerra que presenciar un partit entre Italia i la selecció Espanyola. Això mai havia succeït abans. El serevid´intel.ligencia de l´Estat central va especular en que rere el fenomen de l´Esquerra hi havia uncomplot de carácter internacional per esbotzar el país. Primer el consell comarcal i després l´adminsitració autonómica va volguer treure-li beneficis al fenomen, amb l´excusade que es feia despesa de llum i manteniment tot demanant un preu per l´entrada. El senyor Ezquerra es va escandalitzar i va traslladar el seu proper relat al camp de conreu d´un seguidro seu per l´endemà a mig mati. Aquell dia hi va haver vaga general sense que ningú l´hagues convocat. Ningu va anar a la feina, cap nano va anar a l´escola. Cdent mil persones van fer vida campestre com si fos diumenge.Immediatgament els encarregats de la moral van volguer empaperar al senyor Ezquerra per un delicte contra l´ordre públic i com sabotejador de l´economia de la regió.Mentre una notificació oficial s´estava preparant a algun gris despatx per un funcionari que no s´havia assebentat d´aquell portent d´imaginació, el batlle local li va anar a pregar en persona que tornés a l´estadi a l´horari habitual.

-ben mirat, jo no tinc horari, li va dir el senyor Ezquerra. Fa emps que em vaig desprendre del despertador i del relotge de pulsera. Qui em marca les hore és més aviat l´Ernest. Parli amb ell. I vet aqui que tot un senyor alcalde, la figura que comadava una població de conriuents que sobrepasaba el centenar de milers es va ficar a parlar amb l´Ernest amb unaformano del tot apropiada com tractan-lo de tonto. L´Ernest amb lacua apretada al cul esvaporotegir d´aquella aprimació posan.-se rere les cames del senyor Ernest.

-em sembla que no us entendreu.-Va dir el senyor Ezquerra. I aquí va acabar tot intent de negociació.

-Les properes reuniones de les diverses cúpules del país: des del consistori municipal fins el consell de ministres van emetre comunicats en contra de la faula ja que no ho podien fer directament contra el dretg a parlar, amparat per la constitució i eix vertebral dels estats de dret, no del estats drets que aquets no se sap on paren.

En efecte la faula va ser criminalitzada tot considerant-la perniciosa per la salut pública i per constituir un potencial en contra de la conciencia. D´això el senyor Ezquerra ni es va assebentar. Vivia d´esquenes a la noticia i a la realitat. Només espreocupava de lespetites coses casolanes i quotidianes del viure. La seva muller sospitava que quelcom greu pasaría. Fins i tot l´ernest ja no bellugava tant la cua com abans. El cas és que les lleis es van anar endurint perque poc a poc al senyor Ezquerra li anaven sortint seguidors que també feien de la faula el moti diari de laparla i aquí i allà, a diferents indrets del pais, ja pasava d´una manera notòria que molts treballadors deixaven d´anar al futbol i a la feina, molts pares prefereien portar als senus nens a les trobades del conte enlloc que a les escoles i la immensa majoria de nens també. Els estudiants, no cal dir- ho ho preferien. Van comenár a tancar tallers i empreses, escoles industrials i instituts, les teles no s´engegaven i semblava que la gent preferia tornar al passat que viure la realitat cruenta de cada dia. Un psico-analista conegut va teoritzar el fenomen como de regressió popular a gra nescala mai abans coneguda. L´imperi de l´antiEdipo seblav a resoldre tots els grans problemes de la gent. Només calia posar oïdes d´infants.

La maquinaria castigadora no es va aturar. Van portar als tribunals tan al senyor Ezquerra com a l´Ernest demostrada la seva alta complicitat. El dia de la vista oral hio havia molta expectació.el jutge encarregat del cas, un bon home enel fons que li havien passat aquesta patata, va ordenar que es poses megafonia fins l´exterior perque se seguis el procediment. Tanta gentada va colapsar el carrer. Aquell dia la ciutat va fer festa perquè el conte del senyor Ezquerra es va bordar d´una esquisitesa única.No se sap si ell estava boig o s´ho feia però a partir de l´entrada a lasala i la primera pregunta va començar a garlar tot relatant el conte de dia. Ningu al va poder aturar. Quan ja negre nit des de migdia va posar fi a la seva parla, el bon jutge al servei dels interessos de la pàtria i amb una nota que algu li vaentregar va decidir condemanr al reo a que se li arrenqués la llengua. Ell es va sostmetre a aquesta terrible mutilació amb beatitut de sant. Des d´aquell dia elsenyior Ezquerra no parla. Surt com sempre a donar un tomb pel carrer, tothom el saluda, l´Ernest mou la cua en el senu nom. I ara és l´Ernest, en el mateix parc del principi on com el seu amo ho fa amb gotal improvització. Ha incorporat uns elements nou: cita autors i referencies, repassa els contes del senyor Ezquerra una i una altra vegada, explica la historia d´ell com un conte, el seu judici i el seu martiri. Continua acudint  una colla de centenars d´oidors devots, això sí amb una rotllana de curadors de la llei per espiar tots els detalls.Aquest fet qe es ve repetint des de fa anys ja esta recollit  la historia de les lletres d´honor de la terra valenta dels imaginaris. Algú ho ha comparat a l´antic llibre les mil i una nits però amb més empenta doncs són molts anys que duren aquestes trobades. Al parc veianl se´l coneix com el par cde la faula i a l´Ernest com el noi que no borda.  Els batxillers ho coneixen com el Discurs de l´Esquerra, el gossos ho refereixen amb un guau-guau en si bemol i els filósofs han fet emblema de l´única frase en autodefensa que va dir el reo: vosaltres feu de la realitat un lloc de mentides jo faig de la mentida la millor realitat.

Escatologías Privadas

Escrito por jesusricartmorera 09-06-2007 en General. Comentarios (0)

Escatologías privadas.

Charles Bukowski es un autor de estilo inconfundible. Música de cañerías[1]  es un agrupamiento  de 34 relatos independientes entre sí pero que conservan el aspecto de una continuidad  argumental: la de un superviviente urbano cuyo campo de atenciones se circunscribe a los actos sexuales, la ingesta considerable de  alcohol, el desprecio a los compromisos sentimentales, las asquerosidades cotidianas y en medio de todo el estertor literario de un interés discutible por la poesía. A través de sus distintos personajes y heterónimos (Henry Chinaski) Bukowski hace posible lo imposible para el lector más fino: sumergirlo en  un panorama de escatologías privadas de las que todo el mundo está al corriente pero que poca gente se atreve a elevar a rango de género expresivo. Al leerlo  nos mete en su  nómina de vicios y en una visión estrictamente materialista y vulgar de la existencia, incluidas la bohemia y la marginal. Están tan por encima de hallarle sentido a las cosas que cuando relata que alguien toma  un vaso de agua te sorprende porqué parece increíble que en su mundo haya alguien que haga tal acción en lugar de estar maltratando su cuerpo con una forma u otra. Los ruidos  de cañerías son propios de los edificios que socializan las expresiones sonoras de la intimidad aunque haya un total desconocimiento y también falta de saludos entre vecinos. Lo horarios del baño de los demás son conocidos y en un acto de sinceridad brutal también son dados a conocer los propios.

Lo fascinante de Bukowski es que no tiene ningún obstáculo en dar a conocer su  debilidad y su vacuidad. Todo el sentido existencial lo encuentro en el fondo de una botella y en el trato con un clítoris. Casi es secundario la marca de whisky o la personalidad de la propietaria de una vagina. Su libro podría ser una introducción a un catálogo de perversiones. No hay tal pretensión. Nos habla de pises, de olores, de pedos, de cópulas rápidas, de contactos humanos carentes de todo respeto y con tal amasijo anecdótico no pretende ninguna conclusión, y es difícil conseguir una frase superinteresante que subrayar con que llevarnos a la memoria salvo la idea recurrente de que  el hombre es la cloaca del universo, o la condición humana es el insulto a la naturaleza. Desde luego, él hace de vil ejemplar de esta verdad. Se  diría que se reconcilia y mimetiza con tal idea y de un modo tan fundido que no se le puede culpar por no estar al lado de los luchadores infatigables por transformar las efervescencias sulfúricas del underground donde se mueven sus relatos y sus personajes y él mismo.

La literatura de Bukowski  tiende a la desmistificación de todo, incluida la literatura y el mundo editorial en el que califica a los editores de amos y a los escritores de siervos que deben ir de culo tras aquellos.  No me imagino una conversación seria con el autor. Estaría continuamente interrumpida por sus necesidades más vulgares y fisiológicas. Me resultaría sorprendente que extendiera sus frases más allá de media docena de tacos nombre las tristezas humanas y las imposibilidades de una vida social digna. En tanto que superviviente urbano no está ligado a nada salvo a su estilo y adicciones. Un hombre sin raíces a pesar de estar arraigado en los mismos temas. Un autor con un discurso sin futuro a pesar de alcanzar un espacio y un público y una potencia de dictado y una forma que te atrapa fácilmente.  Un referente del submundo  del que poco o mucho tenemos noticia que está ahí y al que incluso nos hemos podido acercar a temporadas como experimentación biográfica. Un individuo sin etiqueta, sin forma, sin atractivo, sin pasión sobresaliente pero con el carisma desbordante suficiente del perdedor que se resiste  a quitarse de enmedio aunque se diría que todo apunta a esto como clave lógica de una existencia corrupta y rota.

Autor de una literatura recomendable para quien se balancea con los pajaritos de primavera y no se entera de las crueldades invernales, en particular las de los bajos fondos. Es el autor-guía con el que nos podemos sentir cómodamente acompañados por esos lares, repletos de  tragedias malolientes y de retratos psicológicos deleznables aunque finalmente tiernos que no cautivan en su tragedia y desde el fondo de sus vacíos.

 



[1] Editorial Anagrama. Barcelona 1987. Traducido por JMalvarez Florez y  y Ángela Perez