FLUENCIA TRANSCULTURAL

A un món tangencial

Escrito por jesusricartmorera 28-01-2009 en General. Comentarios (0)

 

La interseccionalitat a un món tangencial.

La noció d igualtat està demodé, i la por a utilitzar la paraula discriminació amaga una resistència a les veritats plurals i diferenciadores. Discriminar s’ ha convertit en un verb lesiu des del moment que se’ l considera negatiu. Es pesa e la discriminació dels negres, dels àrabs, dels gitanos, dels sifilítics  o dels sidosos. Però també és el mateix verb que servei per anomenar les accions en positiu, les de prefereciar a determinades etnies, estatus o caires temàtics. No és possible teoritzar la psicologia diferencial sense acceptar la premissa discriminatòria que fa el sistema perceptiu humà. La mateixa raó analítica és discriminadora. No es pot fer cap analítica de cap tema sense discriminar els elements que el composen. No és un lapsus el fet de que una de les paraules crucials de l’ època moderna com la de discriminació continuï tenint tanta ambigüitat. L’ evolució d’ una cultura, per tant de la gent que en forma part, es demostra –si es que pot demostrar d’ alguna manera- per l’ evolució del seu llenguatge. Les persones acurades que es preocupen pel temps històric en el que es viu i de la sofrença generalitzada que encara s’ arrossega, no està deslliurada del perill del vocabulari confusionista.  Abans estàvem afectats pel vocabulari masclista i ofensiu per raons d’ origen i creences , ara ho estem pels paranys d’ una nova mena de paraularia desprovista de nous conceptes. La interseccionalitat és una d’ aquestes paraules que  pot ser una  idea atractiva per un món tangencial però dubtosa quan a praxis funcional. La paraula interseccionalitat, té la curiositat d indicadora d ideologia.  És una manera d’ anomenar la transversalitat.

Es pot parlar de transferència, transaccions, cooperació, transculturalitat, però ¿d' intersecció? La intersecció es el que fan dos cossos que passen  de la relació tangencial a un solapament de part d’ un sobre part de l’ altre. Quan això nomes compromet una part de cada individu es pot parlar de avinentesa i cooperació, si les secciones mútues impliquen tot l’ altre toca parlar d’eclipse o de despersonalització. Dos individus de contacte tangencial es poden conèixer tota la vida sense tractar-se mai (la majoria de relacions visuals i veïnals que tenim són d’ aquesta mena, però també amb una bona part de companys/es de feina, col·legues de gremi o d’ esport). Els que es permeten passar del seu perímetre extern per fer col·laboracions mes estretes (des de posar-se d’ acord a fer conjuntament una cerca científica a passar l’ horitzontal de la intimitat) passen de la superficialitat incomunicativa a una nova idea del tracte humà del tu a tu. Quan es guanya en confiança es poden arribar a perdre decisions per l’ altre, ocupar-se de part de les seves gestions, o fer-li aquelles coses que et delega. La interseccionalitat entesa com un tàndem de cooperació és acceptable, la que  posa les determinants per una invasió progressiva del terreny de l’ altre és deplorable. Pel que fa a la intimitat sentimental hi ha un esclavatge subtil quan l’ amor es tradueix  als rols de domini i subordinació unilaterals.

En el camp dels negocis i les relacions de producció la interseccionalitat tendeix a l’ absorció i el domini de mercat enlloc de la cooperació. En el camp de la solidaritat internacional els plans d’ ajut al desenvolupament són en realitat de substitució dels esforços locals castrant-los en la seva dinàmica autònoma.

Si bé la tangencialitat significa el fregament o contacte mínim amb l’ altre que es disfressa amb una producció elevada d’ efemèrides (nadalenques, trobades rituals, efemèrides de societat,…) i la seva autocrítica porta a una demanda de major compenetració no tot aprofundiment és possible ni tampoc desitjable. Cal recordar que el món arriba a la tangecialitat  o contacte superficial des de la reserva i la desconfiança, també des de l’ autoprotecció ver a maneres impositives de poderosos que nomes acceptaven els seus bans d’ ordenances. L’alternativa es una interseccionalitat com concreció del màxim acord possible entre individus, redefinint la condició individual com aquella gestionada com sobirania total pel subjecte que la posseeix com propietat biopsíquica. Quan l’ internacionalment entre dos o més individus passa o tendeix a passar pel domini d’ un sobre un altre, el replegament cap la tangecialitat es fa inevitable. Qui ho demora es perque accepta la subordinació. Es el cas de moltes dones que es tiren enrere amb les seves denuncies policiacojudicials vers als seus companys que les ha maltractat. Un percentatge alt de les morts anuals de les dones per violència del partner son/serien evitables passen d’ una interseccionalitat possible a una tangencialitat gestiona-la o si més o no a una distancia autodefensiva. D’ acord amb el diagrama de Venn l’ aplastant majoria  d’ individus d’ una espècie –i no sols la humana- o tindran mai un contacte o una comunicació, o arribaran, doncs, a la tangencialitat i encara menys a la interseccionalitat. L’ espècie continua fent de la indiferència interna amb els seus membres un dels seus fets connaturals. Quan una colla de cérvols es perseguida per un lleó el que corra menys o el que s’ entrebanca passa a ser el tiberi del seu depredador. La resta del grup no el plora. De fet, la seva mort permet la seva perpetuació i relativa calma fins la propera vegada que un altre depredador els persegueixi.  Es clar, que el narcisisme humà pensa estar pel damunt d’ aquesta llei però la seva dinàmica de creixement i d’ interacció passa fonamentalment pel mateix. L’espècie no està per romanços de la mortaldat individual i es preocupa mes en termes de supervivència d’ ella mateixa. De fet, els diversos tipus de violència (guerres, intra familiars, domèstiques, de carretera, heroinomaniaques, auto lesives en el treball o pel tabac…) son un sumatori de desgràcies que encara no han posat en perill la continuïtat humana. L’ espècie es fa tat mes solidaria amb els individus quan mes e perill veu el seu futur i no tant per l’ amor col,lectiu (del tot demagògic i tangencial). Parlar d’ interseccionalitat es inevitable des del moment en què el mon social intersectorialitza les seves diferents parts. Un empleador i un empleat estat interseccionats per l'interès en la producció d un i l'interès en el salari de l' altre sense que mai arribin a ser amics, el mateix es pot dir d`u comerciant i d’ un comprador a la seva botiga, o d`un malalt i un metge. Però aquestes diferents interseccionalitats, en l’ aspecte realment humà, l’ emocional, el sentimental, el de l’ adhesió a la persona, és inexistent o té un put de tangencialitat, més aviat un adéu en el contacte oral que un hola.

 

 

El descrèdit de la re-inserció

Escrito por jesusricartmorera 28-01-2009 en General. Comentarios (0)

 

No tothom, dins l’ atur o l’ indigència, està en condicions ni amb energies suficients per una reinserció social. El volum de pensionistes i subsidiats ha anat en creixement fins a fer pensar en les dificultats de perpetuació de la societat del benestar.(es parla d’ allargassar el període de vida laboral atenent a la longevitat biogràfica). Hi ha un volum de gent considerable que s’ ha acostumat, a la força, a viure amb mínims o sota mínims. Potser no es tan greu.  Diógenes va dir que els deus no necessitaven res i els que s’ assemblaven als deus –segurament pensant en ell mateix- molt poques coses. La seva estàtua a Sinop pot representar tant la d’ un  savi com la d’ un captaire. Potser la pobresa forma part dels atributs de la lucidesa. A l’ antiguitat hi ha van haver pocs savis que fessin fortuna amb el saber, es diu que tal vegada l’ única excepció va ser Sèneca, i perquè  va tenir el favor del poder perquè recuperés el seu estatus social. Actualment no hi ha cap noticia de ningú que es dediqui a filosofar sota una ombra sense preocupar-se del tiberi, el sostre, l’aparença, el vestit o el clima. Els que podrien ser filòsofs o se’ ls hi podria suposar una certa inclinació a favor del pensament,  deixen de ser-ho acceptant un càrrec docent a perpetuïtat a canvi d’ un sou i de parlar  d’ acord a les normes lingüístiques, també del pensament, vigents. La pobresa és una noció que no ha deixat de ser controvertida al llarg dels segles. Les referències a les diferencies socials han rajat sempre de totes les fons d’ informació de les que s’ ha disposat. Una societat tribal amb els recursos compartits i un suposat comunisme prehistóricament primitiu tindria que anar lligat necessàriament moments de falta d’ emmagatzematges i d’ una vida rudimentària de la lluita per la supervivència en el dia a dia. Tan bon punt l’ estoc va a començar a ser una realitat i la ubicació sedentària va permetre la producció garantida els diferents nivells de propietat i de poder van començar a proliferar. Una antiga teoria per l’ explicació classista, encara en boga, es la de la concurrència de l’ esforç i del treball per l’ obtenció de les coses i de les millores. Qui s’ esforça modifica les seves condicions i de retruc el seu confort eixamplant el seu umbral de recursivitat, qui no s’ esforça s’ autocondemna a la subsistència en condicions precàries quan no a la dependència absoluta del que en altres ,bonament, el vulguin ajudar. La teoria sense ser descartable no ho explica tot. Hi ha altres factors que predeterminen  la continuïtat dins de la pobresa o dins de la riquesa per raons d’ origen de classe. No sempre l’ absència d’ esforç explica la falta de medis. Hi ha qui sense haver fet cap esfor´ç es ric per herencia i qui fent-lo tot és pobre perque s’ ha ensorrat el negoci en el que havia posat les banyes. Cada persona que arriba al subsidi mínim amb el que enfrontar les despeses elementals té la seva pròpia historia draconiana.  A força de mantenir-se en aquesta situació un any rere un altre, un lustre rere un altre, el que era un ajut provisional es converteix en una constant subsistencial i en una forma de vida. El sistema capitalista que és el paradís de les produccions i de les compres no pot entendre que algú sense un salari adequat  que veu en els seus verins un alt standing:,cotxes, viatges organitzats, mainada, elegància, rostres que somriuen i que van sovint al restaurant, accepti malviure amb un subsidi. Viure a la civilització del consum a qualsevol ciutat passa per unes despeses superiors a les que pot cobrir el tal subsidi a no ser de que aquesta aportació econòmica sigui completada amb altres, encara que sigui d’ estranquis, i amb una imaginació per la recursivitat que no tenen altres subjectes que no passin per la tessitura de la pobresa. Aquest malviure pressuposat és el que s’ ha de portar al taller de revisions. Un dels indicadors de la gent amb més poder adquisitiu és la seva possibilitat de d’ adquisició de tot el que ofereix la industria de l’ oci, Un dels indicadors, en canvi, de la gent més pobre que no treballa per compta aliena, es l’ enorme quantitat de temps lliure personal on pot o podria disfrutar del seu oci. Hi ha, obvi, una diferencia entre l’ oci d’ uns i l’ oci d’ altres. El primer passa pels mitjans, el segon per un no fer res una mica imposat.  Es completament diferent tenir-lo en un xalet com segona residencia a la costa i amb una piscina formidable a tenir-lo al costat d’ una cabana feta de llaunes i sense dutxa ni aigua corrent. La paradoxa del temps lliure es que és el mateix tipus de recurs tant per qui ha de treballar molt a una vida per aconseguir-lo i pagar a qui no treballa gens ni mica perquè no te una ocupació a una fàbrica o a una empresa i es passa el dia des de que despunta la claror fins que se’ n va adormir sense fer res, o fent el mínim per preparar un tiberi per sortir del pas com fan milions d’ africans.

Hi ha quelcom de la pobresa que forma part de la idiosincràsia natural del viure i de prendre’s la vida com un procés espontani en lloc d’ un projecte molt preparat.

No, no tothom està disposat a seguir les pautes de l’ esforç dels obrers i dels esclaus moderns per empantanar-se amb hipoteques durant anys. Prefereixen un mínim d’ ingressos i un màxim de temps personal lliure  que no al revés: un màxim d’ ingressos i un mínim de temps personal. Sense preveure la societat totpoderosa del consum es troba amb un fenomen multi dimensionat d’ un sector social desclassat cada cop mes creixent i que barreja des dels inadaptats, que disposaran d’ un o un altre etiquetatge de malaltia mental, als ex revolucionaris que no s’ han volgut comprometre amb el sistema, passant per tota mena de bohèmies, artistes i pensadores per lliure. Els nous Diògenes tenen prou feina en reflexionar sobre el que pinten en el món i el sentit de la humanitat que en buscar feina com assalariats amb llocs de treballs tontos on malaguanyaran el seu temps a canvi d’ un sou i seran condemnats a ser infeliços la resta de les seves vides laborals.

El que els estrategs de la reinserció social no entenen es que a molta gent se li ha caigut la vena dels ulls i no creuen en un retorn a una societat on fer-se rics, triomfar o ser reconeguts per la resta de la societat. Des de la banda del galimaties optimista de la reinserció es proposen treballs per salaris mínims o baixos quant els subsidis poden arribar pràcticament a la meitat o més  d’ aquests. Per que treballar en treballs en els que no es creu a canvi de la frustració personal, de la des ubicació, i una considerable pèrdua de temps personal per una activitat que no complau? La societat del superàvit ha posat en evidencia tota una nova franja o sector social que ja li va bé quedar al marge de la industria, del comerç i de l’ agricultura. En té prou amb la seva paga mensual que per escassa que sigui li permeti fer front a les despeses supervivenciales bàsiques. Hi ha molta mena de pensions i subsidis. Les dades estan publicades. L’ augment de les classes passives és espectacular. A edats pre-laborals s’ accedeix ja a formes de subsidi, les beques per estudiar en formen part. La qüestió es aquesta: amb una població activa minoritària es genera prou capital perquè tots aquests altres sectors pivotants i productivament no rentables puguis viure directa o indirectament. És clar que això és una injustícia econòmica. tothom hauria de dedicar  la part de l’esforç que li correspon per justificar el subsidi que rep però o bé personalment no està en condicions de fer-ho per raons d’ edat  o de handicaps (però part d’ aquestes persones ja han generat plusvàlues per pagar les seves jubilacions) o bé la societat no està en condicions per reciclar les persones en els seus perfils i valors exactes sinó que és fa la inflexible  en els que les volen obligar a uniformitzar.

Pel subsidiat que  abans de que li hagi arribat l’edat de la jubilació acostuma a estar obligat a fer cursos. Se n’ adona d’ una política de reinserció no sols despersonalitzada sinó també escassament replanificadora d’ una nova economia. Tot el que pot oferir el sistema capitalista és una vida de consumistes amb uns valors dins un modus de relació humana artificial, deshumanitzat, trist i superficial. Resulta que topa amb un fenomen no previst: el de la gent sense cobdícia que aprèn a viure amb mínims maximitzant els seus plaers existencials.

 

Sense permís de pas.

Escrito por jesusricartmorera 28-01-2009 en General. Comentarios (0)

Sense permís de pas. El final de la llegenda dels tres xiprers.

L’imatge superba del Castell de sant Marçal es veu des de lluny. Desprès de menjar al bar Sineu  de Serraparera (és un bar de menjars casolans amb pudor de fum però que te una petita terrassa que hi dona el sol o s’ hi pot dinar) una amiga i jo decidim fer una passejada fins l’ edifici emblemàtic de la localitat.  Ens hi encaminem per corriols del bosc, tot travessat una passera sobre un rierol feta pels hortolans ocupes de terrenys  que es distingeixen per tenir reserves d’ aigua amb bidons blaus. Arribem fins el territori privat del Castell tot pujant-hi per una vessant, la que hi aboquen els fems dels cavalls. Li explico a la meva acompanyant el  de la història del Castell i el que representa biogràficament per mi. De nen hi havia anat a jugar a l’ era. La darrera vegada que hi vaig ser va ser uns quants estius per escoltar la Carmina Burana. Mentre fem un tomb tot fotografiant els xiprers  i gaudint de l’ arquitectura i de l’ espai se senten uns xiulets de fons que no li fem cas. Reposem una estona davant la porta de l edifici tot preguntant-nos si toquem la campana perque ens el deixin visitar per l’ interior. Desistim de fer-ho per no molestar als residents tot pensant que  de convertir-lo en museu els hi representaria una entrada de calers i facilitaria l’ accés del voyeurisme cultural.

Quan un parell de quarts d’ hora després ja enfilem el camí de sortida cap a la porta de ferro que dona a l’ exterior, un conductor des de dins del seu cotxe, que sembla anar perdut, ens pregunta, amb notori accent argentí, si sabem on estem. Li dic. Ens diu amb un estil que ens sembla bastant cínic que  és un lloc privat i si no hem sentit els seus xiulets (ah, no sabia que fóssim gossos penso per mi). Bé, toquem el dos, de fet, ja ens estàvem enfilant cap a la sortida i ho fem pel lloc de la porta principal, o als dos costats hi ha forats pel que fa de tanca de bardisses. Recorrem el camí bordejat de plataners, fins las carretera de sant Cugat al punt d’ intersecció amb el restaurant Xercanvins. Ens travessem amb algun altre vianant que també camina per allà mig despistat i després torna les passes enrere al trobar-se la porta de ferralla tancada. Al final del camí dels plataners  el cartell de prohibit el pas recorda que és territori privat.  El nano d’ accent argentí no deu haver fet sinó complir amb el seu deure de lacai. Un detall curiós que algú que ve de les quasi antípodes planetàries et vingui a dir per on pots passejar a tu que has nascut al costat d’ on passeges i que de petit hi havies vingut diverses vegades amb els companys de col·legi en excursions organitzades i l’ entrepà a la bossa. Eren altres temps.

Què diria jo si un veí es colés en el meu pati per donar voltes o cercar la seva inspiració poètica? Li diria que té el bosc, que hi ha parcs, que hi ha el carrer, que hi ha molts altres llocs on anar fer de passejant, poeta, esmaperdut o el que sigui i que no té perquè venir a donar-me la murga amb la seva presència. Es clar que hi ha  una gran diferencia entre el meu petit pati i l’ extensió dels voltants privats del Castell del que parlem. Però i si aquest    sota la meva propietat? El compartiria amb els meus conciutadans? Dies de portes obertes? Instruiria als meus empleats perque no xiulessin als passejants desconeguts? El fotut es que no tinc un no categòric. Les preguntes, mitja vida enrere, les hagués contestat dient que s’ ha de superar la propietat privada i en particular  colonitzar les grans propietats dels grans senyors feudals d’ altres temps. Actualment penso que no sempre el repartiment de  terres va a favor de l’ enriquiment col·lectiu i que fins i tots es deixen perdre per negligència dels nous grups que  o s’ hi dediquen. Això ha passat en experiències comunitàries com Nicaragua. El moviment dels sense terra a Brazil ha tingut admiració social i simpatia internacional. La terra es el primer bé natural i medi de riquesa i supervivència però aquesta no és la qüestió a Europa. Avui dia molts parcs d’ accés col,lectiu són la donació d’ antigues grans propietats privades que els seus amos les van donar a  la ciutat al morir o als quedar-se sense hereus.

Des del punt de vista més concret, el ciutadà ociós vol i necessita espais de lleure i d’ esbarjo, caminar sense trobar-se amb filferro espinós que no li barri el pas. Els del Castell no han posat mai aquests impediments. Et fiques en el seu terreny sense adonar-te’n venint des de la banda de Serragalliners o de la universitat  Autònoma. Les demarcacions no estan tan clares.

La reflexió sobre la propietat privada i col·lateralment sobre el sentit de l’ ús del territori deuria començar des que els humanes van abandonar les cavernes per ocupar les planúries  costruint-se els caus on viure. La totalitat dels problemes humans continuen tenint a veure directa o indirectament amb el factor territorial: des de  la gelosia entre de les parelles que porten a violència domèstica (mal anomenada violència de gènere) als pobles en conflicte per no aprendre a conviure en pau (israelians-palestins com el més  famós), passant, és clar, per baralles entre germans per repartir-se l’ herència paterna, o picabaralles politiques  per guanyar els càrrecs consistorials i accedir a les arques municipals. No és simplista dir, que sota totes les rivalitats humanes  hi ha un conflicte de possessió del territori, és a dir, dels medis, de les possibilitats.  Els grans senyors feudals tenien les gras propietats a canvi de protegir als seus habitants dins les seves demarcacions. Va  ser una de les grans mentides històriques de l’ edat mitjana. No hi havia més pobre que qui s’ ho creia. El  segle XXI encara pateix les distribucions de segles anteriors segons els negocis entre poders que es van fer.

No diré que sigui possible la socialització de totes les terres atenent a la baixa consciencia social per l’ autoorganització i autogestió  responsables dels recursos però continua sent una afront al gaudi col·lectiu no poder accedir a espais de passejada. Proposta pel que queda dels grans senyors feudal: compartir  els seus terrenys amb poetes, pintors, petonejadors buscant la discreció dels arbres, solitaris, get tranqui-la que parla amb els ocells i tot aquest etcètera de supòsits que no fan mal a ningú. En el pati del Castell hi ha xiprers. Una vella llegenda ens va enganyar sobre el seu significat: tenir-te 3  plantats al mas significa oferir aixopluc al visitant.

 

Vivir sin voz

Escrito por jesusricartmorera 27-01-2009 en General. Comentarios (0)

 

De la pérdida irreversible de sentidos se ha comparado el del oído al de la vista diciendo que el primero es mucho más aislante y terrible que el segundo. Hay baremos que califican los gradientes de discapacidad. Incluso hay unos cálculos de tasas de compensación de acuerdo con el valor otorgado a las funciones perdidas.

Cada déficit severo tiene su  impacto irreparable para toda una biografía. Hay quien es postrado en una silla de ruedas de por vida porque un niñato  lo atropelló como un viandante en un paso cebra y además no tuvo nunca conciencia del daño que produjo ni siquiera tras ser sentenciado por ello. Hay quien ha perdido el sentido del gusto por traumatismos craneoencefálicos por accidentes.

El sujeto deficitario, con la minusvalía de la que se trate constatada, después de reaprender a vivir en su nuevo estado también aprende  a concienciar que no hay persona sin una clase u otra de déficit. No saber transmitir sentimientos o no saber comunicarse son expresiones comunes deficitarias que no por estar estandarizadas en el llamado mundo de los válidos, por oposición al de los inválidos,  dejan de ser limitantes.

Hay quien ha perdido el sentido del oído tras un periodo de tiempo de acumulación de informaciones sonoras y ha podido sobrevivir comunicativamente con el resto de habla que mantuvo en memoria y la capacidad de lectura de los labios. La pérdida de un sentido lleva a potenciar otro. Parece que eso se puede transpolar a otros déficits sensoriales.

Se pueden tener los cinco sentidos clásicos funcionales y seguir operando como entradas de ímputs de lo que ocurre en el mundo y tener dañadas funciones tan cruciales como la de la voz que dificulta la comunicación y que es el primer recurso para la llamada de atención, la declaración de estados físicos (hambre, sueño, frío) y paulatinamente la expresión de informaciones, deseos y sentimientos.

En el espacio grupal, mucho más en el binomial, la voz es crucial, tanto que quien no la tiene es tendencial e inadvertidamente marginado con un proceso de exclusión no deliberado pero real. Se puede tener voz pero no una acústica suficiente  al nivel decibélico de los demás siendo eso, también,  un déficit considerable.  Hay países e los que se grita más que en otros (España, uno de ellos).  En los actos de habla, la interlocución pasa –o debería pasar- por los turnos respetuosos de habla. Cuando eso o es así prefiero aguardara a los silencios para intervenir que ver como mi voz débil es solapada por otra más fuerza, a la que si dudarlo le doy prioridad.

Para quien tiene una voz deficitaria  uno se posiciona más en la escucha. Mi experiencia con los problemas de la mía me ha llevado a consolidarme en la observación. Aparentemente solo tengo una voz susurrante o átona, pero la verdad es que mis voz es más que disminuida. Nunca durante toda mi vida  he hablado tanto o he cantado o he  hecho de profesor o  he ejercido algún otro de los oficios en los que sobrevienen patologías fónicas  como para sufrir tanto con la mía. Atribuyo el origen de éste déficit a la amigdalotomización (una intervención quirúrgica  a la que fui sometido en la infancia y que me castró para siempre pero que de la que al menos sobreviví después de tener una infección en el postoperatorio), lo cierto es que tengo más de un episodio de laringitis con afonías o con dolor al tragar. No tiene que suceder nada especial para sufrir esto, basta un grito reactivo puntual ante una amenaza, un beso de lengua con alguien que padezca su propia afección bucal o sostener una conferencia por más de  una hora. De hecho puedo recitar unas pocas poesías o leer en voz alta un texto  que dure más de un cuarto de hora para tener problemas. Incluso pasando la noche puedo despertar con la garganta muy resecada (en un tiempo usé u humidificador en el dormitorio). Supe que no podía soportar el ambiente enrarecido una noche que dormí compartiendo una habitación en la que la otra persona se la pasó despierta fumando. Amanecí enfermo y lo estuve por una semana. Los cuidados con mi garganta me llevan a tomar precauciones no solo negándome a entrar en espacios con humo sino también a respirar el mismo espacio que otra persona que tose o estornuda de una forma reiterada.

Mi déficit de voz coincide con mi personalidad austera y sin necesidad de vocerío o de monopolización del habla. Es un déficit que puedo llevar bien y que me hace consciente de la superfluidad de muchas conversaciones o producciones orales innecesarias. Es cierto que las personas tienden a hablar de sus síntomas por lo que de ventajas puedan tener. Lo cierto es que vivo bastante reconciliado con el mío. El texto escrito compensa de alguna manera la falta de intervención verbal. Por otra parte, ésta es una danza de superposiciones y encadenamientos de formas expresivas que a menudo son impuestas sin que gusten a todas las partes. De las personas más verborrágicas son las que se retiene menos información pero sí el cuadro general de su manera de ser. Una curiosidad de ellas es que no están entrenadas para la escucha, cuando les toca hacerlo no comprenden o no atienden a lo que se les dice. La voz  forma parte del espectáculo cotidiana, no tenerla o no usarla (por déficits puntuales o crónicos) excluye al afectado de la escena a no ser que protagonice  ruidos y llamadas de atención con caras muy expresivas como Karpo  Marx con su bocina. El mudo puede vivir sin hablar y no sentirse tan retirado si aquello que percibe tampoco es de una magnitud tal que tenga el sentimiento de perderse grades cosas o noticias. Lo que se dice, en su mayor parte, es la blabla de rellenos, las anécdotas de paso.

Los males de la historia

Escrito por jesusricartmorera 24-01-2009 en General. Comentarios (0)

Una tesis de primer grado o  básica sostenía que había que aprender de los errores de la historia para no cometerlos de nuevo. Vale. Entendido. Después de muchas veces de defender esta tesis los errores históricos continúan. Las nuevas generaciones en lugar de superar los bloqueos del pasado inauguran otros nuevos. Se ha utilizado la idea del evolucionismo social como algo garantizado presuponiendo que el siglo posterior necesariamente será mejor que el anterior. Esta es una afirmación en falso. Para demostrarla hay que comparar, con una batería multidimensional en la mano,  ítem a ítem, para ver cuales son futuristas superando los antiguos y cuáles no. Obviamente, a la vista está, que la tecnología del automóvil, de la informática, de la telefonía  y de otros sectores se perfecciona. Nadie cambiaría su automóvil de motor de inyección eléctrica moderno de ahora por uno de principios de siglo pasado, tampoco su ordenador portátil por lso antiguos ordenadores de fichas o su teléfono de bolsillo por uno de maletín. Sí, no nos entretengamos en la discusión de este punto. Sí hay variaciones en positivo por lo que hace a tecnologías. Pero ni éstas alcanzan a todos los campos (los edificios para albergar en masa a residentes siguen haciéndose mal, las planificaciones de las ciudades dejan mucho que desear, un montón de objetos domésticos o de consumos envasados son nefastos) ni es suficiente valorar solo los aspectos tecno. Para saber si ha habido, si hay evolución real, toca medir y comparar las ideas, toca medir y comparar las emociones y los sentimientos. Las generaciones de ahora en términos generales no superan sentimentalmente las anteriores. Más bien parece tomar cuerpo la hipótesis opuesta. La actualidad no alcanza la categoría del pasado. Más conflictos, más fronteras, más guerras, más atropellos a los derechos humanos, una mentalidad más ruin, una perversión de lso conceptos clásicos cruciales tales como solidaridad o libertad o justicia. Ahí donde hay un agente representando oficialmente  una gran palabra podemos apostar por encontrar un gran falsificador: sea un juez o un jurista en el sector de la justicia, sea un político gubernamental, sea un mánager de una oenegé. Hipotéticamente una generación posterior debería superar a la generación anterior por lo que hace a formas de trabajo y formas de relación. No es así, hay generaciones posteriores que echan a perder los resultados de trabajos esforzados de las anteriores. En términos generales el planeta Tierra es más invivible en el siglo XXI por lo que hace a su cambio climático y a su atmósfera recargada que en los siglos anteriores. El siglo XX que fue el que superó en mortandad a los siglos anteriores con sus grandes guerras no dejaron de ser ensayos generales de autodestrucción que se practicaran con cotas más terribles en el XXI y posteriores. Una visión apocalíptica del futuro es lo menos que se puede tener. La tecnología no sirve tanto para acercar más a los seres humanos como para hacer más precisos sus disparos y sus ingenios de fatalidad y muerte.

En esa posible lista de ítemes comparados por épocas se podria crear la autentica estadística y ranking del progreso. Lejos de pensar que fuera una línea en diagonal siempre escalando hacia arriba tendría altibajos. Unos años o décadas serian perores que los anteriores en no pocos registros o temas.

¿Quién aprende de los males de la historia? No serán los historiadores y si acaso fueran ellos, no son los que ocupan los sillones de las castas de poder para redirigirla y enmendarla. La historia tiene por constante los conflictos entre naciones, la rivalidad entre los grupos que ambicionan el poder, masas populares sumisas que aguantan indecibles cotas de insultos y opresión, profesionales armados –sicarios- dispuestos a matar por mantener sus privilegios y pagas. En siglos precedentes había un futuro por el que luchar, se creía cuando menos en la posibilidad de una oportunidad histórica  para el socialismo, los más utópicos hablaban de la acracia. En la actualidad, es decir, desde  una década colmada ya, se teoriza el no-futuro. Lo que puede ser considerado como porvenir (lo que está por venir9 va a tener bastante más de lo mismo pero con la añadidura de efectos peores. Guantánamo es la permanencia de u cetro de reclusión absolutamente ilegal. Lo grave no es ya que los USA no respeten los derechos humanos, sino que las diplomacias europeas y otras asiáticas con fuerza no proteste constantemente por eso. Que no lo haga China (otro país de la larga lista de los que no cumplen los derechos humanos) tiene su explicación (los peor de la especie humana se compincha tácitamente para no denunciarse mutuamente) pero que los gobiernos europeos hagan como si no ocurriera nada  tolerado a los USA lo que hacen retrasa increíblemente una perspectiva de futuro.

No, los males (es decir, su reconocimiento) de la historia no sirven, no están sirviendo para encauzar una historia de futuro mejor. Dentro de cien años alguien escribirá que lo que estoy diciendo ahora es escasamente radical en comparación a los eventos de ese después, del mismo modo que ahora me parece que el fatalista Hobbes o que así lo consideré erróneamente en algún momento no hizo más que desenvolver tímidamente la caja de truenos. La realidad es mucho peor de lo que sospechó a pesar de su gran intuición.

Si, desde la actualidad, por deficitaria que sea, queremos ayudar al futuro lo mejor que podemos hacer es reconocer que no existe; entiéndase, que no existe en el sentido de un esplendor dela raza humana, de una liberación de  sus ancestros, de sus equivocaciones cruciales, de sus mentiras, porque todo eso pasa por liberarse de si misma, de sus engaños y miedos.

La mejor conclusión a la que llega la gente es que no puede hacer mucho o nada por lso demás, por el mudo, por la historia, por la especie. La peor de las conclusiones es que no pocas personas, millones de personas, después de biografías degradadas no son reeducables. Otra de las peores conclusiones es que los saberes destilados, en lugar de servir como diseño para  una nueva cultura universal de las relaciones humanas quedan un tanto congelados dejando que sean las determinantes económicas, los egoísmos, la malicia instintual y otras odas nefastas de la actitud que ocupe el mando de los comportamientos.

Los males de la historia no son los de los grandes poderes, los clanes asesinándose los unos a los otros o maquinando exclusiones de rivales nefastos, la codicia de las minas o fuentes de riqueza. Todo esto es una colección de eufemismos. Los males de la historia son los mismos males que tiene el ser humana. La trampa polémica entre lo que es peor si el ser humano o sus circunstancias ha mantenido los debates tras epistemes autojustificacionales. Sin duda el ser humano es expresión de su tiempo y de su cultura pero también lo es de si mismo en lo que quiere evolucionar y en lo que quiere frenar. En  primera y última instancia quien hace la historia y por tanto activa, crea o reproduce sus males es cada ser humano, desde el magnatario principal que da ordenes al último pringado que las cumple.

 ,