L´home i la faula
L´home complagut que explicava faules.
Acababa de complir la cinquentena.Xifres majors.Tenia tot el que podia desitjar un home de la seva edat i posició. Cases, cotxes, relacions i ingressos suficients. Es podia permetre tres periodes de vacances per any, generalment a l´estranger. No tenia l´obligació d´anar a cap oficina o a dirigir cap empresa per fer els beneficis. Era l´únic amo de tot el seu temps que emprava, com corespon a un aristòcrata, a conveniència dels seus desitjos. La seva passió principal era passejar i parlar amb qui espontàniment coneixia pel carrer o amb coneguts que hi coincidia.Visitava amb escassedat algú o era visitat per ningú. El tarannà català no estava per aquestes mariconades, si se´m permet una paraula ofensiva però que ara escau bé per aquesta paròdia. Era un bon jan complagut amb tot el que li tocava viure però completament descregut pel que fa a cridòries, polítiques, religions o jugades de dominó.
La porta de casa seva a penes hi sonava el timbre si no era per equivocació; la seva bústia gaire bé mai hi queia cap postal o carta personal, només factures i correu comercial indesitjable.
Podriem dir que es tractava d´un home perfectament ajustat al seu temp, al seu cos a la seva biografía. Si tingués mirada de sastre diría que era una camisa entallada o un tratjo de festa a la mida. Un home senser, que se´l clisava en una primera mirada. Els kilos quasi justos amb algun de més per donar compta de que anava ben atipat, ulleres de montura, el diari sota el bras, un mercedes al garatge que apenes feia servir, una esposa elegant que feia les comèdies verbals per ell i que anava cada dia a cal flaquer no per fam sino per garlar i un gos pastor alemà que li remenava la cua i le deia guau guau quan el treia els matins i els vespres a donar un volt pel barri. Ah! m´oblidava de dir que el gos:era el seu autèntic còmplice i l´únic amb qui tenía un veritable contacte d´intimitat, per allò de recollir-li les caques dures amb la mà enfundada de plàstic transparent d´acord a les ordenances municipals. Pel que jo sé i puc explicar la intimitat no anava més enllà cap els racons de la zoofília. Tot podría ser, però no deixaré còrrer la imaginació, encara que sempre que veig un home fet i dret amb un gos que pesa tan com ell no puc per menys que sospitar una secreta relació amorosa. Ja sabem que les relacions extramatrimonials estan prohibides fora de les llars ben-estants. La mentalitat d´època prohibeix que el marit o l´esposa fagin exploracions genitals més ennlà del territori corporal del company o companya;però res es diu sobre altres activitats sexuals amb animals de companyia. El que més tem la societat és la cornamenta no la depravació.
Satisfet amb la seva vida no li quedava altra cosa que continuar engantxat com una lapa al cicle existencial del dormir, aixecar-se, passejar, menjar, evaquar, garlar no importava de que ni amb qui, tornar a casa, entaular-se dir-li sí carinyo a l´esposa, mirar la tele i tornar a dormir i així succesivament. Alguna vegada havia rumiat que hauría de ser un infeliç o un desgraciat penitent per aquesta mena de vida ordinaria pròpia dels pòtuls que no saben fer res més. Però ara que s´hi trobava enlloc d´entristir-se era d´allò més feliç. Potser era tonto i la seva limitació intel.lectual no el permetía accedir a la consciència del drama? què més donava? Ell s´ho passava bé.Força bé. Vet aquí que aquest prejubilat, ociós, recollidor de les inefables caques amb les que topava cada mati, tan les del seu pastor-alemany com les d´altres gossos del veïnat els amos dels quals les deixaven dalt la gespa perquè els nens que hi anaven a jugar s´empastifessin; era un formidable narrador d´acudits i relatas fantàstics. La colla de la que formava part en el parc amb altres conciutadans reunits per les assemblees de les seves mascotes estava encantada amb la imaginació prodigiosa d´aquest home complagut d´ell mateix. Tohom li tenia una secreta enveja per ser tan feliç com era. Parlava de tot i sempre reia. Si no tenia res de que parlar, s´ho inventava. El líder és abans de res algú que ho sembla. No ineressa si spa molt o poc, el quede veritat crida látenció es quan fa patxoca, impsota la veu i explica fantasies com déu mana. No hihatanta diferencia entre un xerramecaire que amb paraules sense comptar no diu res del´altre món que un capdavaner de la huistoria que porta les masses a munt i avall perque es barallin les unes amb les altres i fer creure als historiadors quie son els mànagers dels interessos comúns. l´explicador de faules de carrer és un Napoleó frustrat o un Dario a laz recerca d´emocions fortes. El nostreprotagonista quan passejava a l´Ernest, el seu gos, li feia les més grans confidencies que mai s´atrevia a fer ningú, tampoc a la seva muller.
-Mira tu,ja hem begut oli. La vida ja está llançada com una moneda al pou dels miracles.Jo sé que no sóc ningú malgrat la meva fortuna, un bon retir i una tranquil.litat. Només em queda passar els dies i els anys fins que la terra m´engoli. L´Ernest, és clar, no es perdia detall i esperava cada pausa entrefrase i frase per remenar la cua.però això quedava en secret ell anava d´home gran, tant perque la seva corpule`ncia li ho permetia com perque necesitaba la seva dosi d´auditori diaria.No tothom li feia cas, es clar, però la majoria ja els hi anava bé aquell xarraire que les hi soretia gratis i ben mirat, còmode, perque sempre explicava coses suculentes.
De fet es presentava com el senyor Esquerra, senyor de les fàbules, inventor de paraules. Quan li preguntaven de què havía treballat, ho ventilava amb una frase curta: he estat empresari. No deia de què ni a on. De fet, les seves indústries encara rotllaven abocant productes al món que ningú necessitava fets per obrers que necessitaven creure´s que feien treballs útils per guanyar-se la vida. El senyor Esquerra no en volía sentir parlar dels negocis, ni dels seus ni dels de ningú altre. El món de veritat no era els de les pàgines de la borsa, on per cert hi tenia batllant un bon pico de calerons, o a les pàgines de l´economia;tampoc estava en el que deien les figures de la galeria pública que no paraven de repetir-se i xupar càmara. El món de veritat estava en el carrer, en els barris, en el dia a dia, a la casa particular de cadascú:veritable mausoleu de la intimitat. Per això ell, enlloc de ficar cullarada en les converses dels demés per discutir o replicar el que es digués, ocupava des del principi el lloc mestre de cada encontre; d´aquesta manera s´estalviaba sentir eterns monòlegs de gent assustada per les seves tragèdies vitals o amb els ais permanents al cor per perdre la feina o per no poder assolir elevades factures o inesperades. Inevitablement les converses anaven de gossos en una primera fase: qie si “avui no ha menjat, es troba malament, està en zel” i coses per l´estil. A una segona fase es parlava de política o d´aquest i d´aquell.Al senyor Esquerra li semblava tan de mal gust parlar dels politics com dels veíns. En els dos casos es tractava de personatges no presents i passar-los per la pedra li semblava poc edcucat. A ell tan se li enfomia el que fés el món i les tragèdies mundanes, sempre que els focs i els tornados no li espatllessin la migdiada i la tranquil.litat. La vida en general era massa avorrida i trista per parlar-ne;és per això que va anar perfeccionant un mètode infalible: la faula. Però no la faula per treure´n conclusions morals, sinó la faula per la faula. Fabular aquest era el verb. Fabula que algo queda, deiz com slogan. Si de la vida hi havia poc que parlar el millor era inventar-la. I és així que aquest home complagut tenia a la seva clientela auditiva sense perdre´s detall de totes les coses que deia.Si algún dia tinc temps i ganes faré un recull de totes les seves anècdotes, no cal dir que la majoría absolutament falses, però tan bén dites que tothom se l´escoltava amb devoció. A vegades es veia una rollana de gossos i persones escoltant-lo amb passió. Tant els uns com els altres s´asseien sobre la gespa i escoltaven atents. Era l´enveja del barri. I ell vinga que garlar. Si alguna vegada la gent perdia el fil perque algú enraonava amb el del costat,immediatament l´Ernest, en plà molt heavy alemany, feia una bordada pequè tothom recobrés l´atenció. No era un gos policia, entenem-nos, era una pastor alemà que li emprenyava que quan el seu amo parlava se li interrompés.De fet preniales seves propies decisions. Elsenyior Ezquerra, li feia un ssssss, perque es portès bé i ell reprenia el fil del relat amb la llengua fora.
El senyor Esquerra feia les delicies del veïnat que s´aplegava cada tarda al seu costat cap allà les 6 quan les escoles havien plegat. La seva fama va anar més enllà de la gent que tenia gossos i és així que va començar a anar-hi mainada a escoltar-lo i altres veins que amb el pretext de passetjar pel park s´hi acostaven a ficar-hi la orella. També hi anaven els vells, segurament el seu públic més fidel, doncs després de fer la seva rondalla pels containers, van agafar el costum d´anar a escoltar al contista. A ell tan se li enfeia, parlar per deu que per cinquanta.Però la cosa va arrivar a un moment seriós quan un dia hi haia mes de cent persones esperant les faules del senyor Esquerra. Algú va dir aquell diramb segones intención. Allò dels dirs delsenyor Esquerra,ESVA abfreviar per dir els discursos de l Ezquerra i ja per sempre més va quedar com dita popular.El discurs de l´Esquerra eren els contes del senyor Esquerra atés que d´esquerra política ja no n´hi havia enlloc però al seu públi li feia gracia fer servir deliberadament aquest malentès. Al senyor Ezquerra no li interesaba la política, ni la ´d uns ni la d´altres. Considerava una intromissió a la seva vida personal topar-se tantes vegades cada dia i cada setmana,amb polítics i moralistes que li deien què tenia que pensar, quècreure, què votar i què escoltar. Ho va enviar tot al pot de les deixalles.
Doncç bé, el senyor Esquerra que tenia la ma trencada per fer creíble el més impossible anava enfilant i reenfilant tot el que se li acudía, sense tenir cap mena de por en contradir-se. Confiava en la seva memoria i tractava de no canviar els atributs dels personatges que anava presentant en els seus relats, però quan cometia algún enrror, ja ho arranjava sense cap pena. A lafaula com a la vida real no apareéis cap personatge completament acabat. Si a la realitat se li dona a tothom una darrera oportunitat perque es faci bona persona a la faula encara més, on el creador de fetgs i actes es qui s´ñ ho ha inventat i n ocal acudir a l´administració de cap rectoria ni ésser superior per demanar renaixences o currículums vitgae per encàrrec.
Alguna vega algun nouvingut a aquestes xerrameques de les tardes i capvespres, que advertia alguna contradicció en el relat d´una dia i la seva continuació a l´endemà, al volguer-li fer veure, tothom feia schssssss!, perquè no interrompés. La paraula del senyor Esquerra no era discutible. El maeix que la d´un gurú, la del pare sant, la del cap d´estat o la del farmacèutic. Tothom estava encantat amb la seva fabulació i tothom volia tornar-se´n cap a casa amb un conte o un tros de conte,b doncs n´hi havia d´alguns tan llargs que requerien d´hores i hores, ben entès. Els més apassionats van descobrir que al tornar a casa ja no tenien necessitat d´engegar la tele (els més radicals la van prohibir com estri de consum domèstic)i explicaven a les seves parelles i families la hisoriaque havien aprés aquell dia. Unavegada s´hiva acosgar unperiodista de la premsa local per ficar-hi el nas. Va apuntar la idea que aquellaescena era admirable i que allà es practicava la cultura oral. Una altra dia va venir un altre periodista d´u ndiari regional. També va repetir això de la cultura oral. Més tard va anar algu amb una càmara espia per enregistrar tot un conte. Aviat algú altre el va penjar a internet. Les faules del senyor Ezquerra corrien pel món però ella ni se n´assebentava. El cert es que era un pou d´imaginació, la viva estampa de quiviu de les paraules y encara millor, de qui fa viure els demés amb elles.
Poc a poc la gent del barri començava a parlar del senyor Esquerra i del seu gos Ernest com veritables herois del carrer, en lloc de parlar d´Asnars i Berlusconi, veritables impostors de la Història o altres histories sense vers. Vet aqui, que les teles van començar a deixar de fer-se servir en les seves hores de programació per imbècils i a les sobretaules es comentava o s´explicava el conte del dia. DEls mebres de la familia que no podien anar a escoltar el discurs de l´Esquerra enviaben a algú altre perquè els hi digués. Es feien trucades per telefon elsuns als altres per saber quin conte s´avia explicat o com s´havia acabat. Els més esbojarrats havien trucat a l´esposwa del senyor Ezquerra perquè els h ifés cinq cèntims. Alguns ambno massa crèdits en ´assignatura delrespecte l´ahavien gtrucat de matinada perque els hi expliques quin haviaestat el conte deldia i quien seria el proper.
-encara no el tinc decidit, deia l´home sense enfadar-se gaire per haver-lo tret del son i dedicant mitja hora llarga per explicar via telefónica el conte. Un programa de radio havia utilitzat aquest procediment per enregistrar laseva veu i portar elseu relat per tota la geografia de la seva parla. En fí la cosa va començar a prendre caire de fenomen extraordinari. Cada dia hi havia una multitud asombrosament creixent.Entre tots van fer una col.lecta per comprar un equip de megafonia perque el senyor Esquerra no forcés la seva gola. Aviat venia gent dels barris del voltant i fins i tot de l´altre banda del poble.
Com no podia ser d´una altra manera, el tema va arrivar a oides de l´Ajuntament., que en primer lloc va enviar uns espies d´amagatotis per saber el que es feia allà. Antics memb fres de la Brigada d´investigació política, ja jubilats, també anaven per propi inerès per assebentar-se de que s´estava tramant. El senyor alcalde, algú de somriure no massa agraciat i un vocacional del poder per passar als llibres d´història de la posteritat per a infants maleducats, se´n feia creus de que el personal veïnal fos capaç de manteneir assemblees diaries,que ja anaven pel mig millar de persones únicament per escoltar faules. Certament era un misteri. La gent es va cansar d´anar a actes polítics, manifestacions i altres monsergues reivindicatives i en canvi era capaç d´anar a escoltar a un discurs completament imaginatiu. Esdiria que allà hi havia un avi explicant historietes i una pila de marrecs in babia. Com que la cosa anava a més, les factures d´elecricitat de les cases van baixar, també el consum d´aigua perquè la gent bebia l´aigua de la xeta de lafont. Els negocis de les rodalies van començar a veure en perill els seus beneficis. Alguns van començar a tancar, ja que la sevaclientela disminuia prodigiosament. Alguna gent va començar a creure´s que l´única realitat era la del conte, diferents companyies de subministratemnts van ficar el nas a l´assumpte tot preguntant, com es que aquella localitat es feia menys consum dels seus productes. També es van queixar les botigues de roba i les sabateries. Tothom que perdia clients o veia disinuir les seves vendes va començar a sospitar que això podia estar conectat amb les tardes del conte.
El senyor Esquerra sempre parlava amb el mateix tó com si encara dirigis el seu relat a la mitja dotzena dels primers veins que s´el van escoltar. Ara que ja tenia un promig d´uns setcents entre petits i grans tenia la mateixa gracia de sempre i la capacitat de convicció. No acceptava aplaudiments ni suggeriments.Ell era un garlaire i `punt. Tampoc va entrar en fer consideracions del que s´estava derivant perl fet de fabular com curiositat innovadora. No se livan pujar els fums al cap i no va concedir entrevistes a becaris de diaris petits però tampoc a un conegut presentador de la televisió catalana que el volia dur a un plató per preguntar-li d´on treia la seva imaginació.
Si algu volia saber o avariguar alguna cosa tenia que personar-se al parc de les seves trobades. Qaun ho feia es tropava amb l´Ernest el qual el sotmetía a un ensumament d´expert a resultesde laqul el deixava apropar o no al mestre. Tanta gentada produia alguns inconvenients. L´Ernest tenia una certavergonya per fer les seves deposicions i a la gent li semblava poc adeuqat per un líder que continúes amb el mateix rutal de sempre dágafar les caques amb la seva propia ma embolicada de plàstic. És veritat que el senyor Ezquerra a vegadescomneáva a explicar la sedvafaulasense que s´haguesdesprengut de la bossa de l´excrement i de sobta aquesta la feia passar entre lesmansdels assitens perquèarribés fins la paperera més propera, ja que ningú es podia moure sense destorbar al del costat.
Les faules del senyor Ezquerra podien durar entre una i tres hores segons lacantera imaginaria d´aquell dia. Ningú es movia dleseu lloc per no perdre´s detall. L´aspedcte era imponent. Res a veure amb aquells congresos que la gent s´acostuma a entrar i sortir al mig de les conferencies o amb aquells megarecitals d´estrelles del pop en que la meitat de la gentada s´ho va a trobar no per l´efemèrides sino per la mateixa expectància que genera.
Quan l´audiència del senyor Ezquerra va ultrapasar un parell de milers depersones, l´ajuntament va proposar fer servir les instal,lacions del poliesportiu. A l´Ernest no livaagradar gaireaquest canvi, tampoco a l´altra colla de gossos. Això de no estar en el parc ho consideraven una traició als habits diurns. El seu amo elva convencer.
-mra, noi, ben mirat, ara de cara l´hivern ja ens vabé un aixo pluc. Tu i elsaltres gossos disposeu d´un pipi can a l´entrada i també podeufer el de sempre escoltar. Dit i fet. A partir d´u ndeterminat dia la gent es va començar a reunir al poliesportiu.Cal senyalar que els assitents entraven casi de puntetes i quasi ningu i feia tard. El polispesportiu vafer més heterogénia l´assitencia. Junt als passejadors de gossos, als jubilats i prejubilats, i algunes nens de col.legis públics, a part dels gossos, que havien conformat el públic habitual,ara a més hi anaven els estudiants de la facultat de comunicació del campus per aprendre a relatar,els politics municipalsdesprés de les reunions de consistori, el personal voluntari de la Creu Roja, els sociòlegs estudiosos de la concordia popular i un nombre indeterminat d´ejecutius d´empresa que feien de la seva escolta un espai de relax. Un més després les cinqmil places del poliesportiu es van fer petites. Gent de localitats properes s´havia acostumat com ritual diari a anar escoltar cada tarda al senyor Ezquerra. Ell feia com sempre. Sortia a passear a l´Ernest, saluda a un i a un altre i es posava parlar. Sempre com si estigues amb la colla de sempre. Laresta de la gent només era in globus inflan-se.No li veniagens degust canviar d´habits. Passar del parc de barrial poliesportiu ja li va semlbar una cosa massa extrema, quan el consell comarcal va ceclarar aquest fenomen patrimoni de la humanitat i va decidir crear una nov a instal.lació espot dir que ningu es va entgerar fins quela obra ja estava feta. La instal.lació era moderna. Superava les magnituts dels més moderns estadis de footaball. El senyior Ezquerra s´hi trovaba massa petit al punt mig del camp de gespa però si va avenir. L´Ernets no hi estava d´acord però la seva devoció a l´amo s´imposava.
Cada tarda, com sempre, elsdos anaven afer un rio i despréss´encaminaven cap l´imponent edifici- Abans d´arribar ja esperava la concurrencia. Nomésveure´l es feia unsilenci sepulcral. Ningú feia cap protocol, cap presentació, res de res, el senyor Ezquerra començava a parlar. Aviat tot el país n´anava plèd´aquest fenomen. Elsprogrames de radio i televisió se´n feien ressó. Es van crear seccionsespecials per resumir els contes del Senyor Ezquerra. Van començar a sorrit artricles iteories sobre aquest noufenomen mai enregistrat per la historia amb aquesta envergadura.
La gent preferia anar a escoltar els contes d´aquell prejubilat que als líders assenyats del país. El colmo va ser quan un dia entgresemana la gent majoritariament va preferir anar a escoltar el conte del senyor Ezquerra que presenciar un partit entre Italia i la selecció Espanyola. Això mai havia succeït abans. El serevid´intel.ligencia de l´Estat central va especular en que rere el fenomen de l´Esquerra hi havia uncomplot de carácter internacional per esbotzar el país. Primer el consell comarcal i després l´adminsitració autonómica va volguer treure-li beneficis al fenomen, amb l´excusade que es feia despesa de llum i manteniment tot demanant un preu per l´entrada. El senyor Ezquerra es va escandalitzar i va traslladar el seu proper relat al camp de conreu d´un seguidro seu per l´endemà a mig mati. Aquell dia hi va haver vaga general sense que ningú l´hagues convocat. Ningu va anar a la feina, cap nano va anar a l´escola. Cdent mil persones van fer vida campestre com si fos diumenge.Immediatgament els encarregats de la moral van volguer empaperar al senyor Ezquerra per un delicte contra l´ordre públic i com sabotejador de l´economia de la regió.Mentre una notificació oficial s´estava preparant a algun gris despatx per un funcionari que no s´havia assebentat d´aquell portent d´imaginació, el batlle local li va anar a pregar en persona que tornés a l´estadi a l´horari habitual.
-ben mirat, jo no tinc horari, li va dir el senyor Ezquerra. Fa emps que em vaig desprendre del despertador i del relotge de pulsera. Qui em marca les hore és més aviat l´Ernest. Parli amb ell. I vet aqui que tot un senyor alcalde, la figura que comadava una població de conriuents que sobrepasaba el centenar de milers es va ficar a parlar amb l´Ernest amb unaformano del tot apropiada com tractan-lo de tonto. L´Ernest amb lacua apretada al cul esvaporotegir d´aquella aprimació posan.-se rere les cames del senyor Ernest.
-em sembla que no us entendreu.-Va dir el senyor Ezquerra. I aquí va acabar tot intent de negociació.
-Les properes reuniones de les diverses cúpules del país: des del consistori municipal fins el consell de ministres van emetre comunicats en contra de la faula ja que no ho podien fer directament contra el dretg a parlar, amparat per la constitució i eix vertebral dels estats de dret, no del estats drets que aquets no se sap on paren.
En efecte la faula va ser criminalitzada tot considerant-la perniciosa per la salut pública i per constituir un potencial en contra de la conciencia. D´això el senyor Ezquerra ni es va assebentar. Vivia d´esquenes a la noticia i a la realitat. Només espreocupava de lespetites coses casolanes i quotidianes del viure. La seva muller sospitava que quelcom greu pasaría. Fins i tot l´ernest ja no bellugava tant la cua com abans. El cas és que les lleis es van anar endurint perque poc a poc al senyor Ezquerra li anaven sortint seguidors que també feien de la faula el moti diari de laparla i aquí i allà, a diferents indrets del pais, ja pasava d´una manera notòria que molts treballadors deixaven d´anar al futbol i a la feina, molts pares prefereien portar als senus nens a les trobades del conte enlloc que a les escoles i la immensa majoria de nens també. Els estudiants, no cal dir- ho ho preferien. Van comenár a tancar tallers i empreses, escoles industrials i instituts, les teles no s´engegaven i semblava que la gent preferia tornar al passat que viure la realitat cruenta de cada dia. Un psico-analista conegut va teoritzar el fenomen como de regressió popular a gra nescala mai abans coneguda. L´imperi de l´antiEdipo seblav a resoldre tots els grans problemes de la gent. Només calia posar oïdes d´infants.
