Fanatisme i Martirologi.

 

S´han de seguir les petjades dels actes destructius humans com la més alta expressió de l´irracional que es produeix d´una manera troboscòpica. Les seves imatges ens esquitxen  per repetit per tots els costats que ens rodejen. El debat sobre l´irracional no es pot deslligar de la seva expresió fenomènica en aquest camp de la tragèdia. Per tot arreu hi ha cassuística esbarrejant.

De l´enorme quantitat de detalls de l´home contra l´home amb resultat de mortandad creixent, entretrec el de la consideració de l´estat holandés d´estar enfront al començament de la yihad als països baixos amb el degollament de manera ritual del cineasta Theo Van Gogh, perquè el seu agressor, un holandés d´ascendència marroquina[1]  decideix convertir-se en el seu executor és més significatiu que el fet mateix del crim. No es pot jusgar el fet com un acte aillat resultat d´una follía transitòria  d´un criminal com en el cas de la mort de Pim Fortuny, el populista holandés que es va permetre fer crítriques a l´Islam.

Per a la coalició de poder, aquests fets són puntes d´iceberg que cal combatre reduint la tolerància, reprimint les associacions musulmanes radicals i deportant els musulmants amb doble nacionalitat.

Lesveus que defensen el concepte de guerra santa que s´obren pas a qualsevol mitjà es van multiplicant. La de  Mahdi Ekef, lider de los Hermanos Musulmanes de Egipto, opositor al prsident egipci Hosni Mubarak  és eloqüent.

  Pressumiblement la lluita religiosa anirà a més i s´estendrà per diversos paísos d´Europa. L´Islam creu en una superioritat en la seva teodicea enfront els infidels i no suporta viure la seva realitat en una escala social inferior a la que acostumen a ocupar aquests. Els temes eclessials i religiosos són  una proveduria d´exemplificació de la perpetuació de l´orracional a casa nostra  en els estats modens. Encara en l´actualitat, l´esglessia espanyola té un tracte peferencial de subvenció per part de l´estat com una herència del franquisme. El fet históric de tenir goerns aconfessionals no ha resolt aquesta prebenda. Des de l´anomenada transició espanyola hi ha hagut mocions per instaurar el principi de laïcitat, en l´actualitat encara hi ha una esglessia d´estat i catòlica, de facto,  la qual cosa és un agravi comparatiu a altres esglessies i religions i un continuat agravi a la població en general que una part dels seus impostos es roba legalment per finançar allò en el que no hi està d´acord unitariament. Álvaro Cuesta[2]  aboga per un autofinançament de l´esglessia pels seus medis[3] .  Al mateix temps això es vol introduir en el seu beneplàcit, sense fer fressa ni que hi hagi conflicte, desconeixedors potser de que l´esglessia porta mils d´anys sabent com viure descaradament a costa de l´estat i de la gent a canvi de promeses de parceles al cel etern. El seu saprofitisme és vergonyós tant pels professionals de la mentida com per qui esl hi ho permet. Sobre toto per qui veiem que el diner públic encara els sufraga. De petits el pitjor pecat quees podia cometre era el de forçar les capses de les almoines pels capellans. Mirant-ho amb la perspectiva que dona el temps és el millor que podien fer els nanos més atrevits,doncs aquella calderilla reconvertida en caramels o joguines era l´expresió d´un acte radical i ladesaurorització de les monsergues dels paràsits dels púlpits i les cerimònies.

Mentre que no es prohibeixi per llei pagar i sufragar les religions, aquestes continuaran tenint vol per estona. El finançamenmt és quelcom racionalitzat per raons de subjugació ideológica del poble.  Allò que és finança està basat en qüestions de fè i crences irracionals.

La loi anti-voil a França va entrar en vigor el 15 de març del 2004 per acabar amb l´alumnat femení que des de quince anys anaven o van a l´escola amb el cap tapat. També la kipa jueua i la creu cristiana estaben abarcades per la llei contra signes corpororals d´ostensió religiosa per acabar amb el propagandisme subliminal. De retruc, estudians Sij (religió fundada al s. XV) de la India van ser expulsats per portar el turbant embolicant al cap que amaga els seus cabells que la seva religió els hi prohibeix tallar.

D´una banda legislar les maneres del vestir creava un precedent d´implicacions encara no del tot esgotgades, d´altra  legislar l´us del vel porta indirectament aquestionarformes occidentalsostracistes que encara s´empreen a latituts rurals: el negre rigurós de dones d´edad o vídues, el mocador permanent al cap. Finalment qüestiona una necessitat d´autoconfirmació dels individus que abans que usin la paraula usen les formes distintives del que són que els repersonaltiza. Hi hacertament usos decoratius estrets de lescreences religioses que promocionen estrisde tortua (lacreu és elsimboldelmartiri). Quèdiriem si algu portés unaiconadel garrot vil o de la cadira elèctrica penjats del coll? Prohibir l´us de les creus penjades del vestit o del coll significaria un atemptat econòmic a les joieries i al capdevallundret d´expresió de llibertat. Rere el debat de la llei antivel hi ha una qüestió més  significativa: un tipus de senyals són acceptables i altres no. Mentre  no es reprengui la discriminació (positiva, sí, però discriminació al capdevalldelquèés acdeptablei el què no, occidnet nose´nsortirà del temps històric que li tocaviure). Per què no prohibir qui porta els cabells punjki de punta, els caps rapats, les cadenes alcinturó  o les munyequeres de pinxos?

Unes mateixes formes poden ser indicadores de trets tradicionals i altres defanatisme. Aquí estàlafeinaendistingir unes conductes de les altres. Les dones turques modernes que porten elmocador no s´estan d´amagar les seves formes pronunciades del cos damunt de sabatesde tacó d´allò més modernes convertint el fet de portar elscabellsi lesgaltes tapadesmésaviat amb una imatge sensual que no religiosa. El punt de vista europeu pot permetre que cadascú vagi com vulgui, tambéque no porti res damunt la pell. És així que l´estepa morfològica s´autoclassifica fàcilment. Un altreassumpteés tenir queaguantar rollassos sobre el que ha de creure. L´Islam té unsvalors queno espodendespreciar,enalgunes coses molt superiors al catòlics,un altreassumpte es que sérigeixi en prosselitista. Enel tgercer mil.leni no estem per aguantar el mestratge de cap faràndula religiosa i encara menys les faules sobrecap paradís. El martiri que encara ens toca aguantar a la majoria és ensopegar-nos amb discusions atrassades i intencions de moralistes que ens volen salvar del foc etern. Ja anem prou cremats amb la tonteria actual com per preocupar-nos de la futura.


[1] El seu assasí d´uns 25 anys tenia el perfil sociològic de jove integrat a Holanda parlant perfectament la llengua en front al quasi mig milió de la immigració tradicional que no el parla. En l´escorcoll de les sevs coses es va trobar  proves de la convicció de matar i morir com a símbol en una guera religiosa.  A Holanda hi ha un milió de musulmans censats, el 5,5% de la població holandesa. i unes 465 mesquites.

[2] Secretari de Politica Municipal i LLibertats dels PSOE

[3] Des de 1979 fins a 1987  després dels acords amb la “Santa” Sede l´estat espanyol va finançar anualment el sosteniment de l´esglessia carregant- ho a les arques dels pressupostos de l´estat.  Al 1987 va ser negociat pel govern socialista  un règim transitori de finançament fins que l´esglessia es busqués la vida per ella mateixa. A aquell any es va donar la possibilitat e que els ciutadans marquessin en la casella opcions del seu irpf la destinació dela seva part corresponent a l´esglessia o a uns altres conceptes solidaris.El 40% (dada estadísticament significativa) dels declarants van donar l´ordre marcant la casella corresponent.El pressupost es va reduir a la meitat, d´uns 80 milions d´euros a uns 40. Des d´aquell 1988 l´estat ha venint completant el déficit finacer de l´esglessia fins uns 450 milions d´euros (fins el 2002). Font: el país.Las relaciones estado-iglesia católica. Marta Aguirre Gomezcorta 8 de noviembre del 2004. p.31

Juana de Arco

La monopolización de dios y su corte.

Robert Bresson en El proceso de Juana de Arco, (Procès de Jeanne d´Arc, 1962), se centra en los últimos momentos de esta mujer martirizada por la iglesia Católica y llevada a la hoguera después de un interrogatorio construido para simular una comedia de justicia. La hoguera estaba ya pedida y decidida. Sus seguidores no la salvaron. Los gritos eran en contra de la “bruja” no a favor de la heroína. Las preguntas de las sucesivas vistas fueron en torno a las supuestas voces celestes: de santos, santas y del propio dios, con las que estaba en contacto Juana. Sus  declaraciones perturbaban a las altas esferas eclesiales. Una curiosidad histórica del catolicismo ha sido su temor a posibles contactos con el más allá que hayan tenido sus feligreses por libre. Cualquier tipo de interpretación de lo misterioso y lo desencarnado por otras personas no vinculadas a los intereses del poder eclesial eran sospechosas.   Esa ha sido la paradoja: desde siempre la iglesia se ha hecho intérprete del reino de los cielos nombrando a un extenso santoral pero nunca, evidentemente, puso la representación directa de tales figuras con sus voces sino a lo mucho creó leyendas en torno a ellas con reliquias, templos  y memorias.

En el caso de Juana de Arco (originariamente Jeanne Darc) contra su afirmación convencida se fisuró la estructura que quiso someterla. Murió antes de cumplir los 20 años (Domrèmy 1412-Ruán 1431).Desde sus 13 años estaba oyendo voces que le pedían que liberara a la ciudad de Orleáns del asedio inglés. Se entrevistó con Carlos VII al que le dijo que tenia la misión de hacerle consagrar y coronar rey. Fue armada caballero en Poitiers y liberó a Orleáns en mayo de1429. Carlos VII reanudó una política de negociaciones con los invasores. Juana fue hecha prisionera por los borgoñeses y vendida a los ingleses. En esa transacción ya intervino un obispo. Fue trasladada a Ruan que estaba todavía en poder de los ingleses. A puerta cerrada,   el obispo Cauchon, el mismo que la había entregado y el viceinquisidor Jean Lamaitre, sin presencia de ningún abogado, iniciaron el proceso en su contra por herejía sin ajustarse a las mismas reglas inquisitoriales: estaba detenida en una prisión laica y vigilada por soldados ingleses.aunque los nombres de sus asesinos principales Cauchon y Lamaitre  han quedadodenunciados a los ojosde la historia no ha sido menos grave sus cómplices de gremio que desdela ignorancia les dieron apoyo. No todos, algunos religiosos abandonaron el proceso por considerarlo injusto aunque no lucharon para abortarlo.

De las respuestas de la procesada se deriva que eran correctas, firme, no ofensivas y no precisamente sospechosas de una alucinada pero  también fueron contundentes asegurando que los ingleses serian expulsados de Francia, predicción que, desde luego, no les gustaba. Declaró preferir el estandarte que no la espada y que nunca había matado a nadie en su tiempo de combatiente en la defensa de Francia. Carlos VII no intentó,  hasta donde sé, ninguna acción para rescatar a Juana de sus enemigos a la cual debía en cierta manera su corona pero cuando rescató Ruan,  unos 20 años después, ordenó que se abriera una indagación de lo sucedido. A partir de los documentos encontrados se hizo un proceso de rehabilitación de la ejecutada. La iglesia, en uno de sus actos típicos de increíble demora y sin autocrítica, la proclamó santa en 1909

La historia fílmica es montada a partir de los propios documentos dejados de la época. La trama es austera: viajes continuos de la celda a la sala de audiencias sometida siempre a una misma clase de preguntas acerca de la verosimilitud de su información. La doncella d´Orleans se mantuvo firme en sus declaraciones. Su agilidad mental y sus respuestas firmes sin embargo no doblegaron la voluntad de sus inquisidores en asesinarla. Era tan cuestionada por afirmar estar en contacto místico con seres desencarnados como por vestir ropas de hombre y tener un comportamiento inusual para una mujer de su época. Puntualmente accedió a vestir ropas de mujer pero ante el peligro de ser violada por sus carceleros volvió a ponerse ropas varoniles. Esto seria interpretado como una falta de sumisión a la curia. Solo frente a su inminente ejecución con la leña acumulada en torno al poste del suplicio accedió a leer un documento preparado de sumisión a la iglesia, lo cual tampoco le salvó la vida porque su suerte ya estaba echada y a sus jueces lo que más les interesaba era la prevalencia de su poder y que no fueran cuestionados sus dictados.

Ha habido otros casos de apariciones de vírgenes y de beatificaciones de sus elegidos para darse a conocer que no han pasado por tamaño despropósito. El caso de Jeanne es especialmente llamativo por su fuerte resolución en una edad biográficamente temprana y por ser portadora de mensajes concretos lo cual no pudo gustar de ninguna manera ni a los propios, los franceses, ni a los enemigos extranjeros, los ingleses. Su fe en lo que decía era total. Se sabía acompañada por las voces que le hablaban y fue eso lo que le dio valor hasta el final. La curiosidad de su ejecución radica en el hecho de serlo por herejía no por enemiga de los ingleses. Su muerte podía haber sido preparada de otro modo, en tanto que enemiga apresada el ejército invasor la  podía haber liquidado sin tanta parafernalia. La inquisición, representando la iglesia, no podía permitir que nadie se apropiara de las vías de contacto mistéricas que solo la cúpula de poder se podía permitir. La iglesia católica tenia un entreno de milenio y medio en monopolizar los designios celestiales. La interpretación de la Biblia, tras las mutilaciones de otros textos inconvenientes, era suficiente para explicar el mundo postmortem y la promesa de la resurrección. Cualquiera que hiciera una interpretación por su cuenta y distinta del libro sagrado así como hablara de un contacto directo con aquellos seres de los que sus fundamentos religiosos no paraban de hablar se constituía en un adversario a exterminar.

La psicopatología sostiene que oí voces son alucinaciones acústicas y subproductos del psiquismo. Los estudios de esquizofrenia documentan la casuística con tal síntoma. Por su parte en la historia de las religiones y de las armas, acude o da cuenta de señales sobrenaturales que fueron  recibidas por grandes líderes que siguieron con absoluta convicción y de las que dependieron sus victorias. Independientemente de si las voces de Juana fueron productos de su naturaleza o ella fue intermediaria de instancias espirituales ni lo ni lo otro realmente cuestionaba frontalmente el poder de la iglesia ni sus declaraciones tenían conexión alguna con tratos con ninguna representación del maligno. Su muerte podía ser perfectamente evitada. Los ingleses sin embargo, respetando el poder eclesial, lo presionaban para que acelerara el proceso y acabara de una vez con ella.

Albergado en:blogdiario.com Un servicio de HispaVista Contador gratis contadorplus.com