Vistes Zero
La finestra que no dona enlloc
Muntatge d´escena fixe i representació d´una sola tirada, tal com acostuma a predominar en el teatre no-clàssic. Una parella gran està asseguda al terra de la cuina amb els focs i forn de la cuina de butà oberts per ensumar el gas i morir expressament. Són els inquilins per cinquanta anys d´un apartament vell que els fan fora per rentabilitzar l´espai i vendre´l. Abans d´abandonar-lo prefereixen morir. Una altra parella arriba a prendre possessió prácticament del lloc d´acord amb l´administrador. Es tracta d´una parella peculiar, ell és de caràcter violent i insegur amb tots els tics del masclista, ella és inocent i de bon talant que per edat podría ser la seva filla. Des del primer moment la finestra resta tancada. És un objecte de referència i de mirada. La finestra dona a un cementiri i -d´acord amb la representació- dona al pati de butaques que ocupa el públic. L´escenari conté dues escenes en paral.lel tota l´estona: la de la parella suicida i la de la parella que es ve a instal.lar. Se suposa que els uns estàn a la cuina i els altres al saló o més precissament els uns han estat suicidant-se poc abans de que arribessin els altres. Això no queda aclarit ni fa cap falta. És la coexistencia de dos discursos diferents sota el mateix sostre amb dos tipus de protagonistes diferents amb interessos divergents. Els uns han estat fets fora implícitament pels altres, és a dir per un mercat emergent en contra d´un altre obsolet. Mentre la parella que acaba d´arribar es remira i repensa la conveniència de quedàr-se´l comprant-lo, hi una petita desfilada de gent que els hi truca a la porta. Un àrab que també el pretenía i no té on anar-se´hi instal-lar; el veí de replà, un fatxenda, que té les claus de l´apartament i que entra imposant el seu poder per la via directa del xantatge i tracta de violar a la mossa allà mateix amb la vacil.lació del seu company; una puta a domicili que s´equivoca de porta i juguen una estona a la possibilitat d´un econtre a manera de trio per una altra ocasió. Amb aquestes visites la mossa fa de nena i d´absolutament voluntariosa tractant d´ajudar a l´àrab i a la puta i se´n fa creus de que el seu noi no l´hagi defensada del veí intrús. El seu company, materialista confès, està disposat a sacrificar-la o vendre-la a canvi de poder-se quedar amb aquella propietat sucumbint al xantatge o pressió que li fa el veí. El desenllanç final es el de l´asfixia per inhal.lació de gas i la mort de les dues parelles per separat però barrejades escènicament. A l´últim moment entra el veí desaprenssiu i viola a la mossa ja cadàver.
És una historia sobre el territori que el seu creador presenta com un vodevil però que té més de drama, des del principi fins al final. Concurreixen dos discursos principals: el de l´ànima venuda per un tros d´espai dins la ciutat en el cas del company de la mossa i la renuncia a continuar amb la lluita a fora si aquest espai és arrebatat per la industria especulativa dels immobles en el cas dels desnonats.
En quant a la interpretació es denota un excés d´estridència verbal en el cas del que he qualificat com masclista però també en la mossa. Quan el texte de suport d´una escenificaicó és prou potent no cal anar a la sobreescenificació que aquí es desplega. La historia no presenta tant un argument desenvolupat com una concurrencia de circumstancies: una emergent i una altra degradada amb una pila d´intervencions terceres dels aprofitats. Es la presentació déstats emocionals. La parella gran prefereix morir abans de perdre les seva ubicació que té el poder de les senyes identitat i la parella que s´instal.la representa que el territori privat té més importancia que res incloent la persona, la cosa està per damunt del vincle personal. Saul Bellow li feia dir al seu personage Herzog que l ínstint territorial és superior al sexual.
La parella de desnonat no vol perdre laseva casa abans de fer-ho prefereix perdre la seva vida. L´actualitat urbanisgtica presenta de quan en quan casos de persones no disposades a abandonar les cases on hi porten visquent dotzenes d´anys[1] per permutes per nous habitatges encara que sigui més moderns o millors. Aquesta opció, perfectament respectable i accepable, demora processos de modernització -que així s´anomenen- per ficar-hi nous blocs d´apartaments. De cara als especuladors de terrenys aquesta gent gràn posa un fre aldesenvolupament, de cara als propis veíns qui es nega a lapermuta saboteja els guanys que els altres estan disposats a acceptar.
La reflexió sobre l´habitatge no està encara conclosa. L´emmagatzament de persones és u ncriteri que està pel damunt d´una psicología social de l´hàbitat que procuri les condicions per la realització existencial dels habitants d´una zona poblacional. La lluita rabiosa pel territori ha estat de sempre i no tenir espai privat és tant com no tenir espai vital.
A La Finestra tancada[2], la directora,Carme Portaceli, va més enllà que l´autor al detectar el deliri d´un món que al traslladar-lo a un escenari pot ser interpretar d´una bogeria major de la realitat de la que ha sortit. Abans potser era inenarrable, avui té categoria de normalitat, el pis-presó representa la vida presó tal com es viu. La comedia o vodevil que en veu l´Agusti Vila, potser se li ha escapat de les mans dient més del que pretenia dir. El més fort és que l´adaptació d´aquesta tesi a altres àmbits socials és que pesa més l´afirmació d´un domini que l´ètica enel tracte humà.
