Injusticia Perceptiva.
Els racionalistes afirmaven que la ment és capaç de reconèixer i deduir la realitat independentment de l´experiència per la facultat intrínseca que té de raciocini. Els empiristes en canvi la cercaven en el domini de l´empiria, en l´experiencia i en l´ensenyament pràctic que d´ella es derivaba. Kant va intentar arribar a un compromís entre el racionalisme i l´empirisme, restringint el coneixement al terreny de l´experiencia a posteriori.
És coneguda la contraposició dels empiristes als racionalistes. La sinopsis entre els uns i els altres ens nodreix encara de polèmiques, segurament, supèrflues. Els empiristes creien que totes les idees procedien dels sentits i de l´experiència i els racionalistes que totes venien concatenades pel pensament.
El racionalisme en el camp de l´ètica afirma que certes idees morals primaries són innates a l´especie humana fen-se evidents per la facultat racional.
En la seva intepretació del Mal, Leibniz afirma que el poder de creació de deu del millor de tots els Mons. Posibles I que el mal és una part necesaria d´aquests mons.Objectat pels escèptics del segle de les llums I per Voltaire I Hume refusant que la quantitat de pena humana fora indispensable dins d´un pla diví benevolent. Voltaire va atacar en general als filosofs optimistes i als sistemes teistes I en particular a Leibniz..Va atacar en les seves Cartes ingleses o filosofiques els mètodes de l´esglesia dels que es valia per explotar la feblesa d´esperit humana,.
L´univers leibnizià consisteix en un número infinit de substancies diferents o mònades. Aquesta idea té quelcom de pluralista en el sentit d´una concurrencia de moltes entitats separades o independents i és monista en el sentit de que cada mònada reflexa en el la forma global en el seu interior, l´univers senser.
Bacon havia inaugurat la nova era de la ciencia moderna criticant la confiança medieval en la creença, a tradició i l´autorita,t aportant les condicions per articular el mètode científic, incluient el primer grup de regles de lògica inductiva formulades. Locke criticaria a Assaig sobre l´Enteniment Humà (1690) la creença racionalista de que los principis de raó venien donats per intuicions evidents i va argumentar que tot coneixement venia donat per la via experimental.
Actualment la idea de que tot domini passa per l´exercici de la seva pràctica està prou extesa. La falsa controvèrsia entre teoria i pràctica continua dominant el lèxic d´un tipus de debats. Les lluites que es proclamen per canviar les situacions es traslladen una i una altra vegada en els espais dels fets públics, de l´empiria a l´engrós. Resulta que, a còpia de fer experimentació real, les conclusions es repeteixen sovint fins que la renuncia a continuar practicant es fa evident quan elrecordi laconsciència del que dona de si està present. Anar a les assemblees i reunions a discutir per enèssima vegada el que s´ha fet sobradament sense deixar cap aspecte per tocar, es fa penós i superflu. Anar a la manifestació jornadista per convencer als convençuts del que ja es té consensuat és un absurd escènic. S´acostuma a justificar tant una cosa com l altreper motius de proselitisme i de sensibilització pública. Noves gentades no assebentades d´aquestes pràctiques tenen dret a coneixer propostes, signes i discursos. És així que el coneixement de la historia dipositat en els fillsde lasocietat més lúcits està apermanentment congelat a l´espera de transmetre´l anous vinguts o noves generacions que no s´havien assebentat.
La percepció dels esdeveniments és desigual i contradictòria. No existeix una percepció unitaria de les coses que succeeixen. De fet, ni tan sols hi ha una coincidència entrel l´autopercepció del que un subjecte es creu d´ell mateix i la percepció externa que se´n treu. Sota aquesta perspeciva apel.lar als sentits i a la pràctica com fonts referencials principals genera molts dubtes. El desig de l´experiencia permanent redueix al lloc de la rutina i del mecanicisme als autors defets. La intel.lecció humanaamb elsesdeveniments més aviat proporcional´habilitat mentalper preveure´ls i per lliurar-se a priori d´aquells que no convé repetir. Aquesta conclusió porta a un perillós elitisme a qui la segueixi, la de desentèndre´s d´una pila d´accions socials fora de lloc, engantxades al passat, inercials de formes conceptuals superades.
Les formes deveritat no queden limitades als camps de la manifestació col.lectiva o el crit unànim. Una veritat qualsevol no és més veritat quantes mésveusla proclamen. El fet numèric el quefa es demostrar l´extensió de la consciència sobre ella. Quan un poble estàben tip de ladictadura que suporta i surt en massa a manifestar-se amb veus unitaries brutalmentreprimides per les forces policials,com aquets dies a Birmània, el seu valor està en que el món senser se n´hagi assebentat dúnaveritat històrica prou coneguda. La veritat no era menor els anys anteriors a aquest desplegament massiu de protesta ni ho serà menys quan els reportaqtges de les manifestacions encapçalades pels monjos budistes (per cert,chapeau pel budisme militant, que un cop més com filosofia pràctica i mistica de la vida es desmarca de totes les religions conegudes que consenteixen l´injuticia sense oposar-s´hi)deixin dáribar-nos fins els sofàs dels benestants occidentals.
La qüestió de la que parlem és si laveritat multiplicada és una veritat més autentificada que la veritat desconeguda. Vejam: el teorema de Pitàgoras funciona o no funciona independentment de si és conegut? Ésclar queésvalit se sàpigao no. El mateix podem dir de moltes altres formulacions conceptuals en la geometria i la matemàtica.La diferencia del megaestrat teòric en vers als anàlisidesocietat aquells admeten un consens major mentre que l´analisisociològic i polític admet punts de vista múltiples que es confonen en veritats diferents. Els represors que assasinen i engarjolen manifestants[1] pel sol fet d´estar allà amb la paraula en la boca o només passejant-s´hi a cos descobert, es creuran la mentida de que la principal deles veritats es mantenir l´ordre constituit per tirànic que sigui. Aquesta llibertat d´opinió està nodrida per una llibertat perceptiva que no té res a veure amb la metodologia del saber i la verificació de veritats. Les tiranies de sempre poden imposar el silenci i callar les boques però no aturar el pensament i fer creure les seves mentides a força de cops, penes de presó o assassinats. Aquesta és una llei històrica recurrent pel que fa als moviments socials. Les veritats es destilen amb una recurrència observacional que porta a repetir dades i amb una inferencia conceptual dels fets, tant dels que són propis com dels que són aliens, tant dels que són actualscom dels que són històrics. Es així queel racionalisme senseser la panacea estalvia processospràcticssuperflus perque ja s´haverificat el que podendonar de si i potencia altres per estrenar.A diferencia dels empirics, com en John Locke, que van basar la seva meafísica en el món observable i no sols en creacions teoriques en contrast amb els racionalistes, com en W.Leibniz quemalgrat la seva dependencia del constructe de déuva introduir formes sobiranes del pensament per arribar a conclusions emancipades de la necessitat de les comprovacions pràctiques.
Finalment fer apologia de la percepció i la multisubjectivitat que comporta és deixar a l´atzar i a la injusticia de les conclusions la interpretació del món que ens envolta. L´individu sensorial s´autojustificarà el que fa en funció del que percep i sent, sense advertir que el seu mecanisme neurofisiològic de contacte amb les coses pot ser esbiaixat per factors que no controla. Així com la informació completa d´un tema qualsevol sigifica burxar-lo en tots elsseus aspectesabans depoder emitir un veredicte, la consciència d´ell –per tant de la seva veritat- precisa d´aquesta informació i de cap prejusgmanet anterior precipitat.
Relativitzar diferents preses d´actitut tot afirmant que la veritat es relativa i que cada veritat subjectiva dona l´aixopluc per fer totes les eleccions individuals és tant com col.locar-se al marge de léspecie de pertenença adoptant una conclusió anti-humanista segons la qual s´hi val tot, incloent practiques antihumanes com e racisme i els genocidis. Cada vegada que algú afirma que té la seva veritat –tot i sent cert metafòricament- m´asusto i em preparo per escoltar les bestieses més extremes. Hi ha veritats d´ordre inalterable i altres que poden passar per temporades de dubtes.Sense que les primeres siguin consensaudes absolutament per tothom (encara hi ha qui no es creu que elplaneta- terra sigui esferoide) compten amb un ampli consens,en quant a les segones elnivelldecadacultura i decadapersona deixa romandre més o menys temps la pervivencia de punts de vista erronis en les formes devida. Lapervivencia de fetsancestrals del tot inacceptablescom l´ablació fa pensar en aquestes veritats subjectives del tot impugnables però que s´autoperpetuen creient-se inexpugnables.
Si bé la percepció és indispensable per la supervivencia confondre la informació dels sentits amb la veritat intrínseca dels fets és un sabotage al mètode de verificació. Leibniz parla que hi ha veritats de raó o necessaries i veritats de fet que accepten com a possible el seu opost. Dintre de les segones hi poden haver veritats oposades, dintre deles primeres només poden ser unidireccionals.
Les formes deveritat són multiples però lesgrans veritats no són tantes. L´amalgama polimórfica de l´eclosió existencial té per constants comunes la dependencia de l´oxígen i dels nutrients.
