La parla del Ponent
La diferència entre una intervenció reactiva al speech d´un ponent i la ponència mateixa és que aquesta té la responsabilitat d´esgotar el més destacable del tema que intitula i aquella es pot lluir burxant els dèficits expositius dels seus aspectes concrets. El dictum d´una conferència té el favor d´un públic atent que ja sap a on va o a què i a qui s´exposa mentre, que des de la sala hi ha protocols no exhaurits que obliguen a una deferència a l´hora d´opinar. El debat però no funciona sense una transgressió de l’elogi. Perquè dansi i dongui una riquesa es té que donar una diferencia encara que sigui lleu en el plantejament del tema en curs. De fet, una conferència queda composada per dues coses, el que diu el discurs de qui la proposa i el que es descura de dir sent completat o discutir per aquestes intervencions. El col.loqui i el debat compartit són modernes formes de l´àgora, el programa de conferències de jornades, les inauguracions i el desfilader de ponents per les taules forma part de l´organització però es queda coix sense el debat. És trist assistir a fòrums presencials de paraules, tan apretats en els que es prioritza el temps dels conferenciants i gaire bé no es contempla el temps dedicat a la sala, convertint-la en un espai mut al que se li suposa l´aprenentatge, l´atenció i la submissió.
Hem passat per la doble experiència des del temps del gust i regust per la conversa pública, per sales silencioses i inhibides enfront la sapientia immaculada de professionals de la paraula o especialistes de sabers i també hem sigut autors a sales amb prou salut dinàmica per opinar i argumentar cadascú des del seu saber particular i de la seva gestió en el compartir el que sap.
Tinc una experiència limitada en parlar des del privilegi de tenir al càrrec un tema que exposar i una mica més des de la intervenció puntual d´un minut des de les platees a les que m´he assegut. Segons quin sigui el lloc d’ubicació: la taula o faristol del ponent, o un seient del públic, dona lloc a formes diferents de parla. Algú m´ha dit que sóc millor intervenint des de la platea que des de la taula, i millor des de la improvisació verbal que des de la lectura escrita. L’espontaneïtat va a favor de l’ocurrència i la creativitat, mentre que la preparació des del principi al final d´un text o un tema a dir va més a favor de la completut i de la cosa acabada.
El ponent és qualsevol parlant que concerta un espai per exposar un tema amb el beneplàcit de l´atenció prestada per qui li pugui interessar. La parla del ponent no és paraula de cap déu ni necessàriament de cap mestre. El conferenciant a diferència del professor presenta idees personals, una interpretació dels fets o el resultat d´una indagació que porta entremans. No ve a donar una classe magistral sobre coses consensuades sinó sobre reflexions que ni tan sols tenen perquè presentar una forma de proposta i encara menys constituir-se en desig de consens. Es per això que una ponència no comença mai en el moment de ser exposada doncs té al rere diferents cites expositives del mateix ponent o d´altres i no acaba en el moment de concloure l´exposició. El col.loqui l´enriqueix i quan es posa fi, generalment per ritus o esgotament (rarament una conferencia i el seu debat sobrepassa les 3 hores, encara que recordo alguna de la que vaig ser ponent que sí les va sobrepassar) una cantera de nous ítems floten a les ments per continuar-los repensant.
La parla del ponent es abans que res una posada en escena d´una actuació. No és només teca teòrica però tampoc és el principal el gag o el cop d´efecte. Qui està interessat en un tema anunciat es per treure-hi algun suc. A part de les raons personals que pugui tenir que li portin al lligam amb un espai ja que hi va i hi dedica un temps al menys que serveixi per recollir una informació, contactar amb un altre punt de vista i participar d´un contrast de parers o d´un debat. Hi ha moltes raons per donar conferencies i una es la d´engreixar el currículum, però per sobre de totes el més apassionant és el seu significat en quant a preparatius, a la indagació que suposa i a la reflexió personal. Tot comença per proposar un enunciat que acota un tema. Immediatament després les neurones es posen a treballar com un exèrcit de minyons enfilant el senderi per trobar dades i conjuntar frases amb sentit. El millor conferenciant és aquell que interpreta l´estat d´ànim de la sala i combina endreçadament l´anècdota –per tant coses del seu jo- amb la transmissió més o menys feixuga del que vol comunicar. No n´hi ha prou en parlar bé i en dir-ho tot o en dominar allò del que es parla, també és necessari fer jugar intel.lectual i sentimentalment a qui presta el seu temps i la seva escolta al tema. El conflicte intern del parlant en públic es que s´ha de barallar amb els seus límits en la comunicació. Sovint la didàctica no acompanya a un saber i no tothom és un crack per excitar prou a un públic assegut. Les conferencies són inductores a eixamplar els límits del coneixement i de la consciència, rarament endeguen una pràctica conseqüent amb elles. Recordo que una de les de Sartre va acabar al carrer en forma de manifestació pública.
L´habitual i el més lògic, en especial en el camp de la reflexió sobre conceptes, és que un tema no passi de la dissertació més o menys brillant amb un estil interpretatiu diferent sobre qüestions de les que ja es té referència.
